És lògic que Felip VI no vulgui presenciar com el Regne d'Espanya perd la part del seu territori que acull una sisena part de la població i crea una cinquena part del PIB. En això la seva posició coincideix amb la dels principals partits espanyols. Però la manera com va plantejar el conflicte en l'excepcional missatge televisat de dimarts és la pròpia d'un partit concret: el PP de Mariano Rajoy. Se sap que aquests dies el contacte entre la Zarzuela i la Moncloa és constant, i en el text del missatge s'hi troben frases contundents que podrien haver estat pronunciades pel president del govern o la seva vicepresidenta. Si el discurs no l'ha escrit Rajoy en persona, com a mínim hi té responsabilitats d'autoria intel·lectual i, per tant, serà responsable dels efectes adversos que causi en la imatge del monarca a Catalu-nya (i no només a Catalunya: igual com hi ha espanyols entusiasmats, n'hi ha de desconcertats i d'enfadats).
A l'hora que s'emetia el discurs del rei, la web del New York Times obria la secció internacional amb una imatge de les concentracions de Barcelona i un titular que parlava d'un país aturat per les protestes «contra la repressió del vot». La vaga i les manifestacions també eren tema destacat a molts importants mitjans europeus, i no cal dir a televisions de tot el planeta. Però ni la gran protesta ni els fets que la van provocar no van aparèixer en el missatge. Ni una frase. Ni una paraula. Ni un lament pels ferits. Ni un gram d'empatia cap als milions de persones que diumenge van votar o van intentar-ho. No és la millor manera de fer canviar d'opinió a la Catalunya que se n'està anant, i que d'altra banda no és gens receptiva al que digui el monarca: les cassoles van ser la banda sonora de l'emissió. Però tampoc no és una bona manera d'evitar que els nous indignats d'aquests dies s'afegeixin a la desafecció que busca la porta de sortida.
Amb aquest missatge, la Zarzuela secunda la Moncloa i situa el Govern de Catalunya «al marge del dret i la democràcia», fet que equival a obrir la porta a la intervenció de l'autonomia per part de l'administració central. Però és el govern qui ha de prendre i argumentar aquesta greu decisió. Molt feble es deu sentir Mariano Rajoy, que durant dies no ha badat boca i ha preferit que fos el rei qui parlés. Una feblesa agreujada per les imatges de diumenge. Però el president espanyol és molt hàbil a l'hora de fer que es desgastin els altres.
