"No podrà exercir de professora a Catalunya fins que no homologui el seu títol universitari expedit a l'Argentina". La Núria Ginesta ha perdut el compte de les vegades que ha sentit aquesta frase quan ha acudit a alguna administració per intentar acreditar el seu títol de mestra musical. Nascuda a l'Argentina i filla de catalans, va arribar a Catalunya fa dos anys amb el seu marit. "Volia tornar als meus orígens", explica. Actualment viu a Lloret de Mar on dirigeix un grup d'havaneres. Ginesta creia que els seus 25 anys d'experiència com a mestra de música a l'Argentina li obririen les portes a la docència. No va ser així. Aviat van començar els problemes.

"Anades i vingudes a la subdelegació del Govern, doble homologació dels papers. Visita a la Generalitat a Barcelona...". Amb un to resignat, aquesta "catalana retornada" -com ella mateixa es defineix- relata l'homologació del seu títol que s'ha convertit en una "autèntica odissea".

"A l'Argentina em van assegurar que l'homologació seria automàtica. Un cop a Catalunya em van assegurar que els tràmits trigarien un any, després... tres! Altres administracions em diuen que potser no es podrà homologar mai perquè no hi ha un títol corresponent a Catalunya". La carrera musical que va cursar la Núria Ginesta, on s'estudien les bases de diversos instruments musicas, no es correspon amb cap titulació al nostre país. Aquí sorgeixen les dificultats per homologar-lo.

Lentitud burocràtica

Davant la lentitud burocràtica i la dificultat d'accedir al mercat laboral sense una titulació acreditada, Ginesta ha decidit buscar alternatives. "La meva gran passió és la docència, però davant les circumstàncies m'estic plantejant obrir un bar", assegura la Núria, que lamenta que els seus anys d'experiència no li obrin les portes de les aules catalanes.

La història de la Núria Ginesta no és un cas aïllat. Malgrat la inexistència de xifres oficials, es calcula que cada any desenes de persones inicien els tràmits per homologar el seu títol universitari per poder treballar a la província de Girona. En Wilmer Rodríguez Aguilar és un d'ells. Vuit mesos després de llicenciar-se en medicina a Hondures va decidir fer les maletes i establir-se a la província de Girona, on veia "més opcions de futur".

Després d'obtenir el permís de residència va començar l'homologació per obtenir l'equivalent espanyol de llicenciat en medicina. Uns tràmits que, segons calcula, podrien finalitzar en el termini de sis mesos i un any.

Obtenir l'homologació no significa començar a treballar. En Wilmer encara haurà de fer molts més passos com ara col·legiar-se.

Opcions de futur

En Wilmer Rodríguez lamenta que en ple segle XXI la burocràcia sigui "tan lenta". "Creia que els tràmits serien molt més ràpids. Aquesta lentitud m'ha obligat a treballar en altres activitats que no siguin mèdiques", explica aquest llicenciat en medicina.

Malgrat l'espera, en Wilmer està content d'haver-se traslladat a Girona on veu "més sortides professionals". Les xifres ho corroboren. Segons les últimes dades oficials, aproximadament un de cada deu metges que treballa en els CAP i hospitals de la província de Girona és estranger. La majoria, d'origen llatinoamericà, com en Wilmer Rodríguez.

Davant un sistema incapaç de facilitar els metges necessaris en el llocs on es necessiten,els gestors sanitaris sovint busquen facultatius a l'estranger. I és que la de metge segueix sent, tot i la crisi, una de les professions de difícil cobertura segons el Servei Públic d'Ocupació Estatal.