dissabte motius
Els motius que es posaven, sobretot en el passat, als pobles, eren una exhibició de perícia i ostentació de síntesi. No calia trencar-se massa les banyes per deduir com és que al propietari d'un bar l'anomenaven Capità Bata Negra o per endevinar quins atributs tenia aquell a qui anomenaven Cigaleta. Els motius catalans són, a més, la constatació que aquest és un poble amb una mala llet demolidora. Aquest és el cas de Tossa de Mar, on fins i tot han fet un llibre amb els mil motius recollits des de mitjan segle dinou. Alguns d'ells fantàstics, com en S'embustero, en Cul pelut o en Voypallà. Un llibre que ha acabat als jutjats de Blanes perquè els descendents d'en Pere «Babaia» i en Joan «Mueca» consideraven que s'havia vulnerat el dret de l'honor dels finats. Sortosament el jutjat ho ha desestimat, considerant que són dades d'interès cultural que formen part de la riquesa popular. A més el jutge ho hauria tingut cru per trobar els suposats delinqüents, ja que els grans autors de motius solen ser galifardeus amb una habilitat notabilíssima per tirar la pedra i amagar la mà.
diumenge pares outlook
Hi ha un aspecte de ser pare contemporani que és un autèntic suplici: haver d´anar a espectacles, a trobades escolars, a aniversaris i a mil activitats. Si no portes el teu fill a concerts a l´auditori, a espectacles infantils al teatre municipal, a la fira de l´all tendre, a jugar un partit de, a tocar les maraques a... et converteixes en un bitxo estrany. En un cretí antisocial. Normalment aquestes trobades serveixen per criticar el que no hi és i per constatar la ryanarització dels papàs, disposats a donar cops de colze i a fer travetes per col·locar el fill a l'escenari o per aconseguir al nen el millor tall de pastís.
Els pares d´avui tenen l'angoixant necessitat de convertit el cap de setmana en una prolongació de l´Outlook laboral, amb una necessitat quasi estupefaent de cansar-se més que la resta de la setmana i de derrotar les criatures de tal manera que arriben el dilluns a l´escola fets una merda.
dilluns Sense sordina
El primer que notaran els usuaris del tren quan al gener la Generalitat gestioni els trens regionals, és que hi haurà més màquines expenedores de bitllets a les estacions de la línia Barcelona-Girona-Cervera. És el primer tema que la Generalitat exigirà a RENFE per combatre les cues a les estacions. Això és almenys el que m'ha dit el Secretari de Mobilitat, Manel Nadal. Però la Generalitat -sigui qui sigui la Generalitat a partir de diumenge- ha de ser molt conscient que aquest serà el menor dels seus problemes després d'assumir el traspàs de regionals el gener. No trigaran massa a descobrir que els crits que faran els usuaris, fins ara atenuats per la distància que hi ha entre Catalunya i Madrid, aniran dirigits a ells i ja sense cap sordina.
dimarts Sense responsabilitats
Després de les eleccions caldrà valorar els danys de les destrosses provocades per determinats discursos contra la immigració, com és el cas del que ha impulsat el PP. L'Ajuntament d'Olot denuncia que els missatges d'ultradreta, difosos aquesta campanya electoral, han destruït la feina feta pels consistoris aquests últims 2 anys per acabar amb els problemes de convivència amb la població immigrant. El consistori olotí els acusa de cultivar i difondre falsos estereotips que la població acaba assumint com a veritats absolutes. Un exemple que s'han trobat a la Garrotxa és la falsa certesa que l'Administració paga el transport escolar als immigrants i que fa pagar als autòctons.
El veritable drama és que, passades les eleccions, ningú demanarà explicacions a aquesta banda de forassenyats.
dimecres Neciesa
Els bombers aposten per sancionar els excursionistes que activin els equips de rescat sense motius justificats. La idea és evolucionar la norma que, des de fa un any, permet cobrar els rescats a muntanya quan els excursionistes han comès una negligència. Els bombers tenen clar que cal canviar els barems perquè, en 12 mesos, no han pogut passar factura a cap negligent a causa que la normativa no és prou diàfana. I en molts casos és evident que l'accident ha passat, ja no per negligència, sinó per neciesa. El problema és que la decisió de posar-se, d'una vegada per totes, dur amb les legions de diumengers, ha de ser política.
Dijous No votaré
Avui un empresari i un sindicalista m'han acorralat per aconseguir que voti. M'han dit que m'hi posi com m'hi posi, diumenge he d'anar a les urnes. La meva resposta ha estat un no rotund. «Posa't una pinça al nas però fes el favor de votar», m'ha dit l'empresari. No i no! Fa temps que ho tinc decidit i sóc massa gran per assumir bajanades com ara que si no voto no tinc dret a protestar i bla, bla, bla... Protestaré i em queixaré igual.
Es pot no votar en unes eleccions i continuar creient en la política. No votar és una manera de fer política. És una manera de reclamar un canvi de sistema, on els partits es debilitin i s'hagin d'acabar convertint en òrgans més vius, més democràtics, menys sectaris i deixin de ser màquines de crear mentides. A mesura que vagi baixant la participació, més s'anirà arruïnant l'actual sistema de partits.
Divendres Estrelles i angoixes
Fa anys que intento anar cada estiu al Miramar de Llançà. Això m'ha permès seguir la brillant evolució d'aquest restaurant. A diferència de molts altres, Paco Pérez i Montse Serra mai han ocultat el seu objectiu per anant afegint estrelles al seu establiment. A l'esforç i la creativitat il·limitada de la gent del Miramar, sempre s'ha sumat el neguit per aconseguir reconeixements. I no per una qüestió de vanitat, sinó per una voluntat de millora i creixement. Sempre m'ha semblat que en aquell restaurant tenen molt clar que a l'alta gastronomia hi jugues o no hi jugues perquè les mitges tintes t'acaben esborrant del mapa en molt poc temps. Paco Pérez em sembla que és un home que la perfecció el fa patir molt. Aquest estiu passat el vaig trobar més obsessionat del normal, repetint insistentment que els xefs catalans «hem de sortir més, hem de viatjar més, de buscar, explorar...». Ho deia amb un rostre d'angoixa inaudit, com si darrere de cada creació, de cada àpat, o de la satisfacció de cada client, hi hagués un dolorós part.
