Engegarem tot això a rodar?

Atès que és un fet incontrovertible, no precisa cap acte de fe creure's que patim una fortíssima crisi econòmica que destrueix empreses, incrementa la desocupació laboral i ens empobreix com a país. Diari de Girona ens té perfectament informats sobre tots els ingredients d'aquest "tsusami"que mai no s'atura i de la sinistralitat que està creant a tots els nivells d'una societat que certament ha progressat. Els desperfectes són molts, alguns d'irrecuperables, i ja pots anar dient que tota crisi comporta un munt d'oportunitats, com diuen els economistes d'acadèmia, que per ara la foscor és molta i a més intensíssima com per crear esperança. Es dóna allò que el PP es va inventar, a finals de la dècada dels 90, la "lluvia fina", que va creant desconfiança per no dir por respecte del propi demà. Al bell mig d'aquest ball de bastons, doncs, rebem de tots costats, la desconstrucció del Trueta respecte del pol hospitalari/universitari que va dissenyar la consellera Marina Geli amb tanta visió com ambició o l'abandonament de les potencialitats de l'aeroport Girona-Costa Brava en favor de Barcelona -que és així i qui digui el contrari simplement menteix- o el marejar continuat que es practica en l'àmbit de l'ensenyament públic, on la bajanada de torn és la reina de la senyoreta Irene, o l'estisorada que es fa sobre la nostra UdG - haurem de conrear el talent en un camp de patates, potser? -, l'acomiadament massiu d'interins en l'àmbit de la Justícia, llençant per les finestres la plenitud d'un Estat de Dret, o les pràctiques pressupostàries restrictives en tots els àmbits, especialment els d'abast social, aquells que ajuden a la cohesió de tota societat, tot això, em té obnubilat i també indignat. Em costa de creure, però potser sí que ara toca fer-se la pregunta de l'escriptor britànic, Tom Sharpe, establert a l'Empordà, que aquest dimecres reproduïa el nostre diari: Engegarem tot això a rodar? El "tot" és allò aconseguit, i si és així, i en aquest camí ens trobem, jo em dono de baixa. No m'estranya que amb aquest ambient, l'objectiu de la crisi econòmica i el subjectiu dels actes de govern de CiU, de les eleccions municipals properes ningú no en parli. M'explico: Es troben cada dia en aquestes mateixes pàgines, però absents es troben del pensament de la ciutadania. S'hi apropen en la mesura que el calendari electoral els atrau, però a disgust, em sembla, i això que s'ha produït un canvi recent en la governació de Catalunya. Però mai canviar ha estat sinònim de millorar i per ara no s'ha anat a més en fets, i disculpin la franquesa fonamentada en llegir la retina dels ulls de les persones. El president Mas hi posarà tota l'energia que té, segur, però el tren encara no ha sortit de l'estació. I el soroll de la locomotora posant a to els seus motors per no anar enlloc ha escampat més por que no pas alegria. Som incertesa. I ho som perquè potser el professor Josep Oliver, un estudiós a fons de la trama econòmica gironina, l'encerta quan diu que "la crisi que estem vivint és una crisi en el sentit etimològic del terme; allò vell s'ha mort i el que és nou no és evident com creixerà", com té dit en el llibre de la Pia Bosch, aquesta setmana presentat amb tots els honor a l'hotel Nord 1901 de Girona sota la professional batuta de l'amic Josep Cuní. En temps com aquests, en què dominen la malfiança, l'eventualitat, la transitorietat, la dubitació o la inseguretat, és d'agrair que se'ns convidi a "una rebel·lió contra el prejudici que tot està decidit i és inalterable", com diu la mateixa Pia, o a expressar novament i malgrat tot "l'orgull de ser gironins", com apunta l'Adriana Casademont, atès, entre altres coses, que combrego del tot amb la candidata socialista a l'alcaldia de Girona quan diu que aquesta nostra ciutat té una il·limitada "capacitat d'entusiasmar i d'emocionar", cosa que no m'ha produït, ni entusiasme ni emoció, saber per en Josep Maria Calders i Pidemunt, via e-mail, que el candidat de CiU, Carles Puigdemont, en comptes de pensar en Girona, de parlar de Girona i d'escriure de Girona es presti a presentar el darrer llibre d'en Marc Gafarot sobre... La mort de Bèlgica, la "teoria del sandvitx" i si els flamencs tutegen els valons i nosaltres estem sotmesos als espanyols. Vinga, home, i això a les vigílies d'unes importantíssimes eleccions locals on Girona s'hi juga molt i que el mig del camp no s'hi troben els belgues, sinó uns gironins que, en mig de la incertesa, volen seguir construint la sempre inacabada ciutat de tots i fer-ho com s'ha de fer, esperançats. Almenys la Pia Bosch em reconforta.