Dissabte passat una notícia obria la primera pàgina d'aquest diari. Deia el titular que el fiscal d'Olot demana set anys i mig de presó per a uns pares i la seva filla a causa de "la contaminació acústica" (sic) que provocava el piano que tocava la noia. Set anys i mig de presó per a cadascun un d'ells. Per al pare, per a la mare i per a la filla. O sigui en total més de vint-i-dos anys de reclusió. Perquè es facin una idea de la gravetat de l'acusació, es demanen més anys de privació de llibertat que si aquesta mateixa família s'hagués dedicat, conjuntament i amb un pla ben organitzat, a traficar habitualment amb ?dro?gues dures o si haguessin muntat a casa una botiga il·legal de venda de marihuana a joves menors d'edat.
La reacció de la gent en llegir la notícia la podem intuir si veiem el desplegament mediàtic que ha provocat la informació. Els periodistes, que estan acostumats a tractar els afers judicials, no han fet res més que reflectir el que sense dubte és el que ha sentit la gent normal i corrent quan ha llegit aquesta noticia: sorpresa i estupefacció.
El mateix lletrat defensor dels acusats -el conegut advocat penalista Marc Molins- assegurava amb la prudència que li és exigible, que tot plegat és un "despropòsit" i que el que hauria d'haver passat abans d'arribar a aquesta situació (si realment el soroll d'un piano pot ser considerat una "contaminació acústica") era que mitjançant un procés administratiu o civil (però mai penal) s'hagués posat remei a aquest problema. D'aquesta manera la veïna denunciant hauria recuperat igualment la tranquil·litat i la pau domèstica a la qual, evidentment, té tot el dret del món. El que està clar, i aquí dono tota la raó al company penalista, és que la solució mai ha de passar per enviar a la presó una bona gent amant de la música clàssica i molt menys quan sembla acreditat que el problema ja està resolt perquè fa temps que la família en qüestió han canviat de pis, ells i piano.
El fet és tant extraordinari (vull dir la petició de pena) que la mateixa Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s'ha afanyat a dir que aquesta és una petició provisional i que sempre es podria demanar un indult (!!) si al final es condemnés a aquesta barbaritat d'anys de presó. O sigui ens vénen a dir que estiguem tranquils que, d'una manera o d'una altra, al final del procés ja ho arreglaran.
Aquesta manifestació pública feta en una inaudita roda de premsa que ha realitzat l'alt organisme català de la Justícia és certament insòlita. Personalment no recordo que mai abans la Fiscalia hagi hagut de justificar o explicar en roda de premsa el perquè d'una qualificació provisional en la que es demanin penes de presó. Només això ja crida enormement l'atenció, almenys als professionals del dret, en el sentit d'intuir que s'ha volgut donar empara al fiscal que ha redactat l'escrit acusatori malgrat que, segurament, no es comparteixi necessàriament ni l'esperit ni el text de la petició, per més que estigui "dins del marc establert en el Codi Penal" (sic de la roda de premsa feta per la Fiscalia de Catalunya). Penso que dir això és tant com no dir res. O és tant com dir allò que és obvi. Només faltaria que la petició no estigués dins del marc de la legalitat! Si no fos així hauríem de parlar d'altres coses més gruixudes i que passarien, per exemple, per obrir un expedient sancionador al funcionari infractor de la llei.
Sigui com sigui el que no pot oblidar mai un fiscal (ni un jutge ni, en general, cap professional del Dret) és que el seny i el sentit comú ens han estat donats per saber que, a vegades, una cosa és la legalitat i l'altra la Justícia perquè, com molt bé deia Gabriel García Márquez en la seva novel·la El General en su laberinto posant-ho en boca de Simón de Bolivar "a veces la ley y la justicia no son más que parientes lejanos". Perquè qualsevol jurista mínimament empàtic i sensible amb els seus conciutadans ha de saber que, si l'estricta i freda aplicació de la norma porta a resultats injustos, el que cal fer és canviar la llei. I si mentre esperem que es modifiqui la llei ens toca aplicar-la d'una manera tan barroera, aleshores la imaginació i la bona voluntat, dins del més estricte compliment de la legalitat, segur que sabran trobar-hi una encertada i justa solució.
De fet, jo que conec molts fiscals i m'honora dir que amb alguns mantinc una bona amistat, estic convençut que ells també han trobat aquesta petició de pena feta pel seu company, tristament lamentable. Lamentable per un doble motiu. Primer perquè és injusta per desproporcionada i perquè la mateixa legalitat ofereix altres solucions molt menys cruentes i, segon, perquè casos com aquests només serveixen per desacreditar el conjunt del col·lectiu.
En tota aquesta història hi a una altra cosa que em costa treure'm del cap. Resulta que una de les penes que demana el fiscal i que ajuda a arribar als set anys i mig final és la d'un any i mig de presó per a cada membre de la família com a responsables d'un suposat delicte de "lesions psíquiques" que hauria patit la veïna per culpa de sentir el piano. Potser si que és veritat que hi han aquestes lesions i en això els forenses hi tindran la darrera paraula. Però el que segur que és també veritat, i si no que algú m'argumenti el contrari, és que una família -pare, mare i filla- que haurà de viure durant molts mesos amb l'angoixa i la por de pensar que poden acabar tots a la presó durant més de sis anys, està suportant un patiment tan gran que les seves lesions psíquiques les tenen ja absolutament assegurades. I aquest cop la causa no haurà estat cap instrument musical tocat en hores intempestives si no un inhumà instrument legal usat amb maldestre traça. ¿No ho ha pensat això el fiscal? ¿No ha pensat que és pervers que confiï que, amb una mica de sort, un jutge assenyat, un pacte de darrera hora amb la defensa o un hipotètic indult evitaran la condemna a la presó? I si finalment s'acabessin imposant les penes que ell demana, ¿podria dormir tranquil? ¿No li faria mal la consciència? ¿I el dolor provocat per la incertesa de tota una família que es desperta cada matí pensant que poden acabar entre reixes? ¿Hi ha pensat en aquest dolor psíquic l'il·lustre senyor Fiscal?
Suposo que ara, estimats lectors, entenen el títol d'aquest article.
