Quan es planteja aquesta qüestió, dins i fora del debat sobre la nova llei de Governs Locals, la resposta moltes vegades ve donada per una certa predisposició a favor o en contra d'aquests ens locals. M'atreviria a dir que, en ocasions, sense conèixer massa què són, ni què fan, ni què representen i podrien fer com a ens supramunicipals. I més, en situacions de crisi econòmica com l'actual. Així doncs, no volem tenir un país on una petita part del territori ho tingui tot i la resta, que és la major part del territori, ben poc.
Com diu la cançó: "El nostre país és molt petit", però no és homogeni. Sí, podem anar d'una punta a l'altra per l'autopista en poques hores però si ens parem en milers d'indrets veurem paisatges molt diversos i gent que hi viu, que treballa en activitats diferents, que té els mateixos drets i necessitats semblants i que s'identifica amb el seu poble i amb la seva comarca, tant o més que amb el seu país.
Si la pregunta la formulem a un ciutadà de Barcelona o d'alguna altra ciutat de les més grans del país, probablement hi haurà gent que dirà que no sap què és el consell comarcal i que les comarques, per a molts, són només el lloc d'esbarjo del cap de setmana.
A Catalunya, el 80% de la població viu en el 20% del territori i a l'altre 80% del territori només hi viu un 20% de la població. Gairebé el 40% de la població resideix a l'Àrea Metropolitana de Barcelona i fora d'aquesta zona urbana, només vuit ciutats tenen més de 75.000 habitants, sis de les quals estan a l'entorn dels 100.00 habitants i dues, al voltant dels 200.000. En total, representen poc més de la meitat de la població de Catalunya. Segurament, per a aquesta part de la població, els consells comarcals no són necessaris, però a Catalunya hi ha 947 municipis, dels quals 2/3 parts tenen menys de 2.000 habitants i el 87%, menys de 10.000 habitants.
És evident que els ajuntaments d'aquests petits municipis no tenen capacitat per prestar tots els serveis públics necessaris i alguns d'aquest serveis ara els presten els consells comarcals. La pegunta que potser ens hauríem de plantejar seria: qui ha de prestar els serveis en una gran part del territori que té una baixa o molt baixa densitat de població?
Alguns afirmen que sobren nivells d'administració, que sobren ajuntaments, que els consells no han assolit els objectius pels quals es varen crear, que amb mancomunitats voluntàries de municipis, ja n'hi hauria prou. Associen l'eliminació d'administracions amb l'estalvi de recursos, però, és cert això sempre? Modestament, crec que cal analitzar els serveis que es presten en el territori i fer comptes abans d'opinar, no sigui que, com diu la vella dita, "els estalvis se'ns mengin les estovalles".
Des de fa un temps, sembla que els consells comarcals estem a l'ull de l'huracà. La veritat és que de vegades tinc la sensació que els consells són l'ase dels cops de les administracions, però mai ningú ha definit les seves competències i el seu finançament.
Quan es parla del nombre de consellers comarcals i del nombre de persones que hi treballen, hauríem de saber primer els serveis que presten i que tots els 41 consells comarcals de Catalunya rebem uns 33,5 milions d'euros a l'any de la Generalitat de Catalunya (4,50€ per habitant), mentre que les 4 diputacions reben uns 750 milions d'euros anuals de l'Estat (100€ per habitant).
Els ciutadans paguen impostos per rebre serveis, no els importa quina administració els presta, sinó la seva eficiència. No sé si haurien d'existir ens locals, i òrgans de la Generalitat que la seva única funció sigui repartir subvencions i justificar-les amb un munt de papers. Potser les competències i els recursos s'han d'assignar directament a qui presta els serveis.
No és hora d'eludir responsabilitats, de simplificar els problemes, sinó de buscar solucions. La forta crisi econòmica ens obliga a plantejar les reformes que siguin necessàries per optimitzar els escassos recursos. Ara és més necessària que mai la reforma en profunditat de tota l'administració local i la reassignació competencial de molts serveis que ha de prestar la Generalitat al territori.
Per això demanem un debat obert amb aportacions de tots. Però sobretot obert al territori, que és en definitiva qui coneix el problema i pot aportar-hi solucions factibles.
