Acabo de llegir a la premsa les recomanacions que el director del Servei Català de Trànsit, el senyor Joan Aregio, fa als conductors que circulen pels trams de les carreteres N-141 i C-63, que va des de les poblacions de Salt a Amer, altrament coneguda com la carretera de la Vergonya. Finalment, crec que s'ha fet un pas endavant, malgrat que per desgràcia aquesta passa no sigui concretada en cap aspecte físic que permeti millorar l'esmentada carretera. No obstant això,- que jo recordi,- és la primera vegada que tot un director del Servei Català de Trànsit admet que aquesta ruta és perillosa, i aconsella prudència als conductors que hi circulen. Estan molt bé els consells, però vull recordar al director del Servei Català de Trànsit i a tots els Governs de la Generalitat i també perquè no al Govern d'Espanya ja que un tros d'aquest "nyap" que no se per què se'n diu carretera, és Nacional; ara traspassada a la Generalitat.

Que ja fa molt temps que els soferts ciutadans dels pobles de l'àrea geogràfica per on passa anem aguantant sense poder fer res amb el seguit i constant reguitzell d'accidents que hi ha. Si sempre ha estat una carretera insegura, afegim-hi l'estat emocional que actualment pateixen molts ciutadans amb el nerviosisme i la inseguretat que produeix la crisi sobretot en aquelles persones que no tenen feina.

Aquesta carretera segueix exactament igual com la que hi havia l'any 1939, per on varen entrar les tropes Nacionals. Després vindria l'aiguat de l'any 1940, que es va emportar el pont de Can Pipetes a Vilanna, i es va fer un pas provisional a tocar la muntanya que s'ha quedat com a definitiu. L'Any 1969, ens van treure el tren d'Olot i per tant, no ens varen deixar més remei que agafar el cotxe, l'autobús o el particular. D'aleshores ençà, només s'han fet els mínims manteniments de l'asfalt i s'ha retocat algun revolt, res d'extraordinari, només per anar passant. En definitiva el traçat segueix sent el mateix, amb la mateixa amplada mínima i perillosa.

Tot amb tot, el més esperpèntic que hem viscut ha estat l'última remodelació que fa pocs anys s'ha fet d'aquesta via. A part de la capa d'asfalt nova, ens han posat totes aquelles barreres metàl·liques a tocar l'asfalt, sense modificar l'amplada de la via, i per tant dificultant encara més la circulació. Si un té un petit descuit de seguida anirà a raure amb el topall i si té una avaria s'haurà de quedar al mig de la via, amb el consegüent perill que per l'estretor de la carretera, això comporta.

Els ciutadans d'aquesta subcomarca creiem que no ens mereixem tant d'abandonament. Què hem de fer perquè algun dia reconeguin que aquesta carretera és fonamental per al desenvolupament d'una zona de Catalunya molt castigada per la crisi, que fa més de trenta anys que dura? I que cada cop va a pitjor. Des dels anys 70 del segle passat, hem anat veient com la indústria que definia aquesta contrada s'ha anat ensorrant. Els sectors de la fusta, de la mineria i del tèxtil que tanta prosperitat havien portat han desaparegut. Aquest procés destructiu, com ja he dit, l'hem vist augmentar cada cop més des de fa més de trenta anys, amb el dolor immens que ha produït a tantes i tantes famílies que s'han quedat sense feina. I què hem aconseguit de les diferents administracions que han governat aquest país? Com a molt, estudis que després d'intenses reunions de treball i de participació ciutadana, han arribat a la conclusió de quelcom que tothom des de fa temps ja sap: que hi ha crisi. Només vull recordar que aquesta famosa carretera, deixada de la mà de Déu, ens és essencial tenir-la en bones condicions. No sé si s'entendrà o no, però a part del nombrós trànsit de persones que cada dia hi circulen, moltes d'elles perquè tenen la feina fora o pel trànsit dels comerços o de les poques fàbriques que queden; ens és necessària per engrescar les possibles indústries que en un futur vulguin instal·lar-se a la zona, o el turisme, que a manca d'indústries és sens dubte el sector que es pot activar amb menys diners de cost.

Per acabar només vull remarcar la paraula solidaritat i que el seu significat sigui recíproc perquè històricament aquesta zona tan abandonada ha estat molt solidària amb tot el que s'ha pogut. D'aquí van sortir les primeres línies elèctriques que portaren l'electricitat a poblacions industrials de la Costa Brava. Després, damunt dels nostres caps varen posar el pantà de Susqueda, unes instal·lacions que a més de produir energia elèctrica serveixen per quelcom més important, portar aigua a Barcelona i després a Girona i a la Costa Brava. Per tot això i d'altres coses que deixem al tinter, creiem que ja és hora que se'ns tingui amb consideració i que ben properament es pugui veure fet realitat un nou traçat ample i modern d'una carretera que definitivament perdi el malnom de carretera de la Vergonya.