Primer de tot els fets, Natàlia: sempre has sigut una tia bona. Que ens coneixéssim de fa uns 45 anys, que els nostres pares ja fossin amics, que hàgim compartit quasi tots els estius de les nostres vides, estius en què desapereixien les fronteres domiciliàries i igual se't podia trobar a tu a casa nostra com a mi a la vostra com a tots a la dels altres veïns, en fi, que fossis quasi més familiar que amiga, no ens va impedir mai -ni a mi ni a la resta de la colla- mirar-te com et miraven la resta dels homes. Si de cas ens va impedir dir-t'ho. Fins ara, ja veus tu. I t'imagino amb una de les teves riallades dient-me que a bones hores.
Els estius Natàlia, els estius. Tu em deies a vegades Alberro i a vegades Magnum, jo et deia sempre Sandàlia. Ja es veu que eres millor, jo em limitava a inventar una semblança sonora i tu definies amb exactitud la meva forma de vida estiuenca. Els estius. Mai no hem deixat de coincidir per Girona, fins i tot en algunes feines, però els nostres records pertanyen als estius, a aquells estius antics que començaven el juny i no s'acabaven fins un dia plujós de setembre. Per això el destí, que de tan cruel que vol ser a vegades és irònic -o és al revés?-, ha fet que m'assabantés de la teva mort a l'Escala. De fet, t'escric des del lloc on probablement ens vam conèixer fa quasi mig segle, des de la pineda on a finals dels setanta, quatre o cinc famílies venien a dinar després d'un matí de diumenge a cala Montgó. Tan unides estaven aquelles famílies que hi van acabar construint la seva casa d'estiueig, l'una a tocar de les altres. Miro per la finestra i et veig, juro que et veig. Et veig al capvespre ensenyant-nos a jugar al "Burro" a la colla de salvatges que ens passàvem el dia corrent pels carrers en vestit de bany. Et veig jugant al Monopoly en les llargues tardes de pluja, que dolenta que eres edificant cases i hotels i com te'n reies de la nostra avarícia. Et veig amb la guitarra, potser ja ni recordes que tocaves la guitarra, cantant-nos clandestinament i d'amagat dels adults "cubanito de San Juan", que representava que era picantona tot i que nosaltres no hi enteníem res. Et veig deixant-me mitja dotzena de novel·les negres de la col·lecció "La cua de palla" i no sé si t'he dit alguna vegada que aquells Hammet, Chandler, MacCoy i companyia van ser la meva porta d'entrada a la literatura, diria que mai no te'ls vaig tornar i el que seria una descortesia lamentable s'ha convertit en un record teu perenne a la meva lleixa. Et veig explicant-nos la bufetada que et va donar el teu pare en assabentar-se que havies pujat al iot d'uns poc recomanables individus que estava fondejat a la cala, i sempre m'ha acompanyat la teva imatge aquell dia perquè no estaves ni dolguda ni humiliada com correspondria a l'adolescent que eres, sinó orgullosa del teu pare, el bonàs d'en Pepe. Et veig rient, sempre rient, passí el que passi sempre alegre. No, no sempre: et veig també plorant desconsoladament l'estiu, sempre l'estiu, que va morir -en el trajecte l'Escala-Girona, és clar- la teva íntima amiga, gairebé germana, i allà sí, allà vas morir una mica, no tan com ara si em permets la broma. Semblava que t'haguessin arrencat una part del cos, i probablement fou així. Tu també ens havies de deixar un estiu.
D'aquí una estona sortiré de casa, faré cinc passes i entraré al vostre jardí. Tocaré el seient de pedra on tantes tardes ens assèiem i on tants sopars vam fer amb la menor excusa o potser sense excusa. Segurament encara s'hi escolten els riures, van ser tants que no pot ser que hagin desaparegut. Els estius, Natàlia, els estius. Semblaven inacabables i avui han finalitzat per sempre. Gràcies per tot, gràcies per Chandler: "Va estar bé mentre va durar. Fins a la vista, amiga. No et diré adéu. T'ho vaig dir quan significava alguna cosa. T'ho vaig dir quan era una salutació trista, solitària i definitiva".
