Quatre anys a la velocitat de la llum

El proper dilluns el president del Govern espanyol firmarà el decret de convocatòria d'eleccions al Congrés i el Senat per al 20 de desembre. S'acaba la legislatura més llarga i més canviant. Moltes coses han succeït, molts indicis s'han manifestat d'estar en un final de cicle llarg: majoria sobiranista a Catalunya, canvi del Cap de l'Estat espanyol, final del bipartidisme PP-PSOE, naixement de nous moviments polítics de cara fresca però pensament polític encara per desvetllar, aflorament de notables casos de corrupció, anys de la crisi econòmica més dura que pugui explicar qualsevol persona amb vida, final de l'apoteosi de la construcció d'infraestructures sense calcular el cost-benefici i final de quatre anys llargs i desagradables d'una majoria absoluta prepotent i irritant del Partit Popular. Anem per pams.

A la velocitat de la llum

Fa quatre anys el nacionalisme català que va treure un resultat molt bo, 16 diputats, es va presentar a les eleccions amb un programa que defensava un nou sistema de finançament per a Catalunya que vam anomenar Pacte Fiscal. Les eleccions es van celebrar el 20 de novembre de 2011 i el 20 de setembre de 2012 ja es podia donar per enterrada la viabilitat de la proposta amb el no del govern del PP a reformar els sistema de finançament aquesta legislatura. No és exacte dir que Mariano Rajoy es un conservador, és un escèptic vital que creu que quasi res s'ha de tocar ni reformar i que el pas del temps ho soluciona tot. Els assumptes més calents li han cremat les mans. Tres 11 de setembre consecutius de creixement del sobiranisme a Catalunya. Del 15% de suport a les enquestes a un 48% comptat en vot secret en les eleccions recents de setembre. Final de l'Estat de les autonomies (sona tan vell!!!) davant la miopia i la inacció del partit del govern. El sobiranisme ha arribat a Catalunya per quedar-s'hi, pugui governar o no en les properes setmanes amb una nova investidura del president de la Generalitat. La dada a retenir és que amb una normalitat i sense daltabaixos, la societat catalana ha dit prou a l'autoengany de la negociació plena de trampes amb el poder central. I vull destacar quelcom que s'ha dit prou en l'anàlisi del creixement del sobiranisme. Sempre tothom parla molt dels joves i el factor propulsor dels joves en una societat. No seré pas jo qui negui el paper dels joves, encara en dec ser una mica i vinc del compromís polític des de jove. Però el que ha estat decisiu pel tomb de l'hegemonia sobiranista ha estat el pas en bloc de la gent gran catalanista a la idea sobiranista. Ni pors, ni ombres del passat ni amenaces sobre les pensions i l'estabilitat. El que ha marcat la diferència ha estat no pas uns joves nascuts i educats en democracia sinó una gent gran que ha fet el pas endavant. La gent gran serà decisiva en la propulsió de les majories politíques els propers anys. I un sistema de partits polítics en reconfiguració. CiU ja no existeix més -m'he imposat contenció i silenci en l'encert de l'evolució dels que vam sintonitzar amb el nou moment- el PSC, aquell partit de 51 diputats al Parlament de Catalunya avui en té 16 i encara ho venen com un èxit. El cert és que el PSC, que era el partit intel·lectualment més atractiu del panorama polític, ja no existeix més. ERC ha pujat i he penetrat en nous sectors, especialment en l'àrea metropolitana. Però el cert és que ens mantenim en la col·laboració-competitiva per un segment de la població molt semblant. I l'èxit de Junts pel Sí i la compatibilitat i bon ambient dels que vam confluir indica que estem en aquest espai de col·laboració-competitiva depenent de les eleccions. El partit amb la majoria absoluta a la política espanyola és perifèric en la política catalana. Per primer cop des de 1988 no hi haurà cap senador del PP-AP a Catalunya. I per les properes eleccions generals el nombre de diputats que traurà el PP a Catalunya es podran comptar amb els dits d'una mà. No es pot fer una pintura completa, encara que de traç impressionista, sense indicar que sí, certament, han arribat els partits novíssims, Ciutadans i Podem. I que convé fer algunes anotacions sobre aquests partits que només tenen un destí: créixer des dels 0 diputats que tenen al Congrés dels Diputats que ara s'acaba.

Els novíssims

PP i PSOE s'han guanyat a pols perdre l'hegemonia bipartidista. Que llegeixi bé els resultats de les municipals a Barcelona, Madrid, Cadis, Saragosa, Galícia......sap que l'onada també ha arribat per quedar-se. Ara entrarem en una fase de veure com creixen Ciutadans i Podem. Després entrarem en una segona fase de veure com converteixen les seves propostes en realitats. Un i l'altre ?necessiten urgentment condicionar un govern espanyol o formar-ne part. Si el resultat és un govern PP-Ciutadans, ja podem donar per fet la consolidació i creixement del sobiranisme a Catalunya i el País Basc -on els han insinuat que els volen tocar el cupo i ja els han fet la ?campanua al PNB, que creixerà. És digne d'anàlisi detinguda el creixement de Ciutadans a partir del resultat de les eleccions catalanes. És innegable el valor d'un partit que s'instal·la amb 25 diputats al Parlament de ?Catalunya -mai els ha tingut el PP. Però aquests 25 diputats serveixen, sobretot, per impulsar el creixement de Ciutadans a la resta de l'Estat espanyol. La idea és atractiva per una part de la societat espanyola: «Ajudem aquest noi català que vol ?reformar l'Estat però que, sobretot, vol posar en cintura el sobiranisme català». Hi ha quelcom d'una pulsió sadicodemocràtica en la lògica d'aquest vot. ?«Echemos una mano a este ?chico». Per tant, les properes eleccions generals del 20 de desembre es jugaran a Catalunya per saber si les guanya el ?sobiranisme o Ciutadans. Chacón ha quedat despistada amb els seus anys de platja a la República Dominicana i aquell to dogmàtic emprenyat mode «no puede ser que no tenga siempre la razón», un socialisme gens liberal, ?d'aparell i poques sofisticacions. I el PP té l'ocurrència, que es farà pública en els propers dies, de tornar a presentar el ministre de la policia, Jorge Fernández-Díaz, com a cap de llista. El governador civil d'Astúries i Barcelona amb UCD, la veu pasteuritzada de Rouco-Varela, el fabricant de les mentides que a qualsevol ànima neta li farien pensar que anirà de cap a l'Infern.