Saber-se retirar

Aquesta setmana, un altre cop els titulars han estat de traca i mocador. Una servidora pública de llarg recorregut, la banyolina Irene Rigau, es va llevar de bon matí, es va armar de valor i va anar a la ràdio més escoltada del país i, com qui no vol, va deixar anar que estava buscant una escola per tornar a exercir de mestra i així tancar la seva etapa professional com a diputada, i mestra pel reforç de lectura, que ha estat una de les seves prioritats en els seus cinc anys de consellera d'Ensenyament. Tota una vida de compromís polític, des del pallaquisme en l'època universitària fins a dues conselleries que ha sabut menar amb encert generalment reconegut.

Que difícil és saber-se retirar, enretirar, anar sortint del focus, descomprimir-se. I que poc acostumats que estem a saber dir gràcies quan arriba aquest moment. La Irene deu tenir un àngel de la guarda inspirador en el seu pas discret -de dir-ho sense dir-ho- a una segona línia.

Fa unes setmanes, Joaquim Nadal ens va demostrar també una gran elegància en la seva sortida incruenta del PSC, que ha quedat prim com un secall d'idees i d'atreviment.

Penseu-hi dos cops

Hi ha una tendència molt catalana, meridional, mediterrània, al desànim quan les coses no surten com hom desitja, sense entrar molt en una valoració racional de les causes, les conseqüències, els responsables i les víctimes. Tots al mateix sac, tots al pou.

Si per un cas aquesta setmana que encetem és complicada en l'administració de les expectatives creades, us prego que hi penseu dos cops i que separeu responsables i damnificats.

Per un cop, analitzem com uns escandinaus i no pas com uns mediterranis, si us plau. L'onada és més de fons.

Quines novetats hi ha?

Què en sabem del compromís de licitar el desdoblament dels trams nord de la N-II entre Girona i la frontera francesa abans de finals de l'any 2015, segons anunci amb repicar de tambors del Govern de l'Estat i acompanyament de la presumpció d'innocència més càndida i rendida?

Pregunta difícil

Per què la delegació del Ministeri de Defensa a Girona, al carrer Emili Grahit, que és un edifici quasi buit que podria ser destinat a acollir l'Institut que li falta a la ciutat té una missió més important pel Govern de l'Estat: acollir una bandera plantada al bell mig d'un dels carrers més cèntrics?

Atenció al 13 de desembre

El 13 de desembre se celebren eleccions regionals a França. El sistema electoral francès ha permès durant anys el miratge de fer pensar que el Front Nacional era un partit en la perifèria del sistema, però ara està en condicions de fer-se amb entre una i tres regions franceses. Després, veurem que les coses són diferents. Aquí a tocar.

Cap on es mou Europa?

Les eleccions al Parlament polonès del 25 de novembre van deixar una dada inèdita: el primer parlament europeu sense ni un sol diputat dels grups polítics liberals i d'esquerra. Les recents eleccions a Suïssa també van incrementar el vot de dreta, que va impulsar el referèndum sobre els immigrants. Aquí encara ens queda lluny, però l'arribada d'immigrants de l'Orient mitjà al centre d'Europa està condicionant el tauler polític. També a Àustria, en les eleccions locals de fa un mes.

Cent vint mil immigrants són perfectament integrables a Europa amb una bona política comunitària. El problema és que aquesta política comunitària avui és impossible.

La solució europea avui són els camps de refugiats de Turquia i un reforçament de Turquia com a aliat, mirant cap a una altra banda en la violació dels drets humans, les zones especials de seguretat i els dos-cents periodistes empresonats.

El rigor

Aquesta setmana s'ha sabut que les enquestes que ha estat publicant un dels principals diaris de Madrid des de fa un any no són enquestes amb entrevistes i camp de treball, sinó evolucions de tendència de vot segons cuina dels sociòlegs.

Aquell famós empat a quatre no s'ajusta als resultats que es van acostant. Sobretot perquè el 10% de vots en circumscripcions petites no dóna per un escó. Això, el Partit Reformista ho va descobrir amb una cruesa notable el llunyà any 1986. La concentració de vot marcarà les properes setmanes. A Catalunya, no tothom l'ha volgut fer quan era possible.

La trucada

La setmana passada em va trucar el ministre d'Afers Exteriors per demanar-me disculpes per haver-me enviat al psiquiatre en un debat parlamentari quan vaig dir el que no li agradava escoltar. Una mica tard, però és bo que la gent sapi-guem demanar perdó quan l'hem vessat. En la mateixa conversa també em va dir per activa i per passiva que deixava la política.

Ara veig que als seus setanta-un anys, i diputat des de les Corts constituents, es torna a presentar per Alacant. Aleshores és quan hom dubta del valor d'algunes paraules. Bé...