diumenge DIETARI

Sigui per la crisi, sigui per les prioritats, sigui per la debilitat política dels últims governs, o pels tres motius junts, en els últims 10 anys a Girona no s'ha fet cap intervenció transformadora més enllà de les actuacions col·laterals provocades per l'arribada de l'alta velocitat o l'obertura del pont del Ter. Dos projectes ja llunyans en el temps i cap sorgit de la iniciativa local. En el cas de la recuperació dels espais urbans de l'alta velocitat és, en realitat, un ultratge.

Girona, que havia estat 30 anys seguits en transformació, ha quedat frenada en sec. Engrescadors projectes anunciats com el de cosir els rius amb la ciutat, transformar la Devesa, fer el nou passeig Canalejas, activar el cadàver urbanístic del Pla de baix de Domeny... resten congelats per un temps indefinit. La nit millorava, però, quan hem entrat amb les cerveses, el concert per a abstemis ha acabat.

diumenge la mort d'un partit

Als periodistes ens apassiona anunciar la mort de partits polítics. Fa anys que ho fem. Amb la victòria del Tripartit no van ser pocs els que van pronosticar la fi agònica de Convergència. Després del tripartit, ERC era un cadàver i amb el procés d'independència al PSC ja li havien comprat panteó.

En aquest temps només han finat aventures puntuals com Solidaritat Catalana o Reagrupament (engolit per CDC).

Ara estem davant de l'anunci d'una nova mort: la d'Unió Democràtica. La mort ja s'ha produït al Parament català i ara només falta certificar-la al desembre. Crec que aquesta vegada els periodistes ?aconse?guirem encertar.

dilluns HISPANISTES

Hispanista és una curiosa definició per etiquetar pensadors, biògrafs, historiadors, periodistes o escriptors estrangers, sobretot britànics, que han dedicat bona part de la seva vida a estudiar, des de la suposada neutralitat que dóna el passaport, la punyent història o cultura contemporània d'Espanya. Un d'ells, Raymond Carr, va arribar a dir que odiava la paraula hispanista. Jo també. No es poden associar les mirades esforçades com les de Paul Preston George Orwell, amb mirades des de l'aversió, com les d'Ian Gibson.

Gibson és probablement l'hispanista que pitjor ha entès Catalunya i els catalans. La seva primera aproximació a Catalunya va ser a través de la biografia de Dalí, un personatge que Gibson no entén i detesta. Ara s'hi ha tornat a acostar des de l'admiració exagerada a Albert Rivera, a qui enalteix com una figura "providencial". Abans els hispanistes trepitjaven trinxeres, arxius i despatxos. Observaven drames i pensaven. Ara deuen mirar la tele el dissabte a la nit.

dimarts SAQUEJANT LES ARQUES

Florentino Pérez és un dels grans saquejadors de diner públic. Ja va cobrar 1.350 milions de la indemnització per la clausura del magatzem de gas Castor que provocava terratrèmols i, ara, s'ha sabut la quantitat que reclamarà si la justícia concedeix la fallida a TP Ferro, l'empresa participada per aquest home i que va construir i té la concessió del tram d'alta velocitat entre Figueres i Perpinyà. Demanarà 500 milions d'euros. Què té Florentino Pérez perquè cap partit polític persegueixi les seves inquietants activitats econòmiques? Potser té una bona col·lecció d'ous agafats.

DIMECRES CONCENTRAR-SE

AMB BALES

Uns 10 nens, d'entre 8 i 16 anys, van cada setmana al camp de tir de Girona a aprendre a disparar com a activitat extraescolar. Els pares expliquen que això els ajuda a concentrar-se en els estudis. Fascinant!

En un món cada dia més violent i excessiu costa entendre que uns pares considerin que posar artilleria a les mans de la canalla sigui una fórmula pedagògica adequada. No m'imagino què li explicaran al nen franctirador quan aparegui la reincident notícia del nen sonat americà que liquida mig institut. Hi ha un munt d'exercicis per millorar la concentració que no requereixen muntar un OK Corral cada divendres.

DIJOUS PASSEJAR PER MONELLS

El primer dia, el de l'estrena, la majoria de les sales de cinema que queden a les comarques de Girona projecten Ocho apellidos catalanes, rodada a rebuf de l'èxit dels cog?noms bascos. Coincideix que bona part del film està rodat en escenaris gironins com Monells, Llagostera, Vulpellac o Girona i, segons sembla, això porta clientela a les

sales. He decidit que no l'aniré a veure i esperaré a veure-la a la televisió el dia que la passin i que coincideixi que estic ajagut al sofà. El motiu de la decisió és que mai com en aquesta ocasió la crítica havia apunyalat una pel·lícula amb tant acarnissament i unanimitat. M'expliquen que el guió fa ?ai?gües per tot arreu. El cinema fa temps que va deixar de ser artesà. Però ara encara és pitjor perquè ha agafat el mal costum televisiu d'esprémer l'èxit fins a matar-lo.

En lloc d'anar al cinema potser me'n vaig a passejar per Monells, no sigui que d'aquí uns dies la fama el superi.

DIVENDRES PATATA I MONGETA

Molta gent recorda amb èpica i cava la mort de Franco. Un servidor, que tenia set anys i feia segon d'EGB, no. No ho recorda així, per molt que a casa l'odi al dictador era intens. Recordo perfectament, avui fa 40 anys, anar com cada dia a l'escola, en aquell temps a l'ajuntament vell perquè érem molts nens al poble. La senyoreta Carme ens va fer tornar a casa anunciant-nos que tindríem uns quants dies de festa, mentre les campanes de Santa Maria repicaven amb gravetat.

El pare va anar a la feina i la mare també. Aquell va ser el primer de molts dies de mirar la televisió en blanc i negre amb l'àvia Betris, filla de republicans, dona de republicà i germana de republicans. Tinc gravada la seva mirada entre greu i incrèdula (havien arribat a fer creure que el tirà era immortal) però en cap cas mostrava alegria. Em va dir que no ens havíem d'alegrar ni de la mort del tirà, malgrat que crec que va respirar quan van posar la pesada llosa damunt del cadàver del sàtrapa. Aquell dia a casa no hi va haver cava ni àpat extraordinari. M'atreviria a dir que vam menjar patata i mongeta tendra bullida i un bistec de can Capdevila amb alls. Per molt que es digui, aquells dies la majoria de gent no creia que acabava res.