Tot comença quan algú, fart de veure com milers de persones s’amunteguen en condicions infrahumanes a les fronteres d’Europa, decideix actuar. Va al Facebook però enlloc de penjar una bandera siriana o un hashtag solidari crea un esdeveniment amb un missatge més o menys així: «Del 4 al 8 d’abril vaig a Idomeni. Faig una crida per recollir material».
En només un mes, es forma un grup de 19 persones disposades a sacrificar part de les seves vacances, el seu temps d’estudi i els seus diners per fer de voluntaris a la frontera de Grècia amb Macedònia, un dels punts calents del conflicte.
El contingent s’articula -sempre a través de les xarxes socials- sota el nom RefuGIs (Grup de voluntàries del Gironès) i en un temps rècord organitza una recollida de material que desborda les seves expectatives. Després, aconsegueix 5.000 euros a través de donacions anònimes i, finalment, constitueix una brigada per anar a Idomeni.
Les experiències d’aquest contingent van ser relatades recentment en primera persona al web ariet.cat, i suposen una bufetada més a la cara d’uns europeus que, en conjunt, estem fent gala d’una fredor i d’una covardia galopants.
L’Òscar i en Carles són dos d’aquests 19 joves voluntaris que va passar cinc dies al camp a principis d’abril. Com passa sovint entre els gironins, no es coneixien prèviament però sí que tenien amics comuns. S’asseuen en una terrassa de plaça Catalunya, i mentre passen coll avall les seves begudes, resumeixen en una paraula què van sentir quan van tornar d’Idomeni: «Ràbia».
Ràbia, comenten, perquè van veure com 40.000 persones feien cues interminables sense saber si aquell dia podrien menjar en condicions. Ràbia perquè van presenciar com hi havia famílies que es quedaven sense els kits per assistir els seus infants a la nit. Ràbia perquè el dia que marxaven van «inaugurar» una escola en una de les tendes més grans del camp, i un dia després aquella tenda s’havia convertit en un hospital de campanya per als refugiats ferits a la frontera en enfrontaments amb la policia.
Però sobretot, ràbia per la gestió que està fent la Unió Europea de tot aquest drama. «Els refugiats no estan allà per gust. Només volen creuar la frontera per trobar-se amb els familiars que sí que van aconseguir arribar a Alemanya abans que tanquessin les portes. Fugen de la guerra o de la misèria dels seus països. Busquen un lloc millor per viure i no volen retrocedir. Nosaltres ho faríem?».
Dret d’asil, missió impossible
Però després de cinc dies a Idomeni, l’Òscar i en Carles tenen la sensació que Europa no té cap mena d’intenció de deixar-los passar. «A Grècia el dret d’asil és impossible. Els sirians l’han de demanar a través de Skype (plataforma de videotrucades per internet) de 9 a 10 i de 14 a 15 hores. Per a milers de persones!». Després d’una entrevista en anglès, idioma que molts no dominen, els «afortunats» se les han d’empescar per anar fins a Salònica, (a una hora d’Idomeni) i fer una entrevista personal abans que les autoritats decideixin si els concedeixen o no l’asil. «També hi ha els altres camps», diuen. Els que la UE ha anomenat d’«acollida». A diferència del d’Idomeni, els nous espais per als refugiats estan tots barrats. És impossible entrar i sortir, no accepten voluntaris i no permeten fer fotos ni des de fora. «No sabem què passa allà dins. No rebem informació amb l’excusa que és per la seva seguretat, i els refugiats s’arrapen a les tanques per evitar d’anar-hi. Idomeni és una gran putada però com a mínim és lliure al costat d’aquests camps». Aquest és el panorama que van presenciar en cinc dies que van passar com cinc setmanes. La seva conclusió és que els camps de refugiats s’aguanten sobretot per la feina que fan els milers de voluntaris anònims.
N’hi ha molts de catalans, aproximadament el 20%. Però també holandesos, francesos, italians... S’autocoordinen en funció de les necessitats, que són constants: anar al mercat de Salònica a buscar fruita i verdura, proporcionar cassoles perquè les famílies es cuinin el seu propi menjar en fogueres improvisades o mantenir els infants lluny de l’infern amb tallers de pintura, cançons i partits de futbol.
Diuen: «aquests voluntaris són els que realment aguanten el camp. Les Brigades del Vallès, els bombers d’Acció Solidària i Logística EREC... Si no fos per ells, seria molt difícil mantenir aquesta situació. També la feina que fan aquí plataformes com la de #GironaAcull són del tot necessàries».
Properes brigades
I mentre apuren les seves begudes, conclouen: «No som una ONG, però no hi ha ningú dels que hi vam anar que no hi vulgui tornar. Dilluns, sense anar més lluny, enviarem una petita brigada. I el dia 13 un grup d’educadors serà a Idomeni per desenvolupar un projecte infantil. Però per molt que anem allà, fins que les nostres institucions no resolguin de fons el problema seguiran havent-hi Idomenis. És a ells a qui hem d’apretar».
