Com si no existís

Una de les expressions preferides del president en funcions del Govern espanyol, Mariano Rajoy, és : "Vaya lío". I generalment la inacció segueix a l'afirmació. Rajoy, més que un conservador, és un escèptic que creu que les coses no tenen solució o se solucionen soles. I no té raó. La Unió Europea ha deixat més que entreveure que ajorna una dura sanció a Espanya per incompliment del dèficit públic fins després de les eleccions del 26 de juny.

El Govern espanyol ja hauria d'haver retallat en 6.000 milions d'euros el pressupost per 2016 per incompliment manifest dels criteris europeus i encara no ho ha fet. El Govern calculava desmaquillar les xifres dels comptes després de la formació de govern i encara no hi ha govern. I no se l'espera fins al setembre.

Onze mesos sense control parlamentari, quina porca vergonya. I com és que la Unió Europea frena la reprimenda a Espanya? Des de les últimes eleccions europees existeix la norma que el partit que guanya les eleccions al parlament europeu proposa el nom del president de la Comissió Europea.

Això vol dir que prèviament els partits han d'anunciar els noms. Això vol dir que els partits voten internament els candidats. Al Partit Popular europeu van quedar dos noms finalistes per a aquesta candidatura: el polític francès i excomissari europeu Michel Barnier i l'incombustible luxemburguès Jean-Claude Juncker. L'elecció va ser molt ajustada i va guanyar Juncker perquè els vots del PP espanyol van tombar a favor d'ell. La torna molt poc europea i seriosa és aturar la multa a Espanya per incompliment de la reducció del dèficit. Més pilotes per a després de les eleccions. N'hi ha una altra de pilota que el govern vol xutar a córner: la multimillonària indemnització a TPFerro.

L'escàndol TPFerro

L'últim dia de juny expira el termini perquè el govern espanyol compensi l'empresa hispano-francesa pel lucre cessant i el concurs de creditors forçat per incompliment de les expectatives de negoci de TPFerro. Per la part espanyola, l'empresari Florentino Pérez i altres. El Govern espanyol diu que no pot adoptar cap decisió perquè està en funcions. Quin cinisme! L'adjudicació de la concessió de construcció i explotació del tram Figueres-Perpinyà de la línia d'Alta Velocitat es va fer el febrer de 2004, amb un govern en funcions i amb el ministre Francisco Álvarez-Cascos en funcions i sortint de la política. Després ja hem sabut cap a on. A finals de juny explotarà el cas TPFerro, que és com el cas Castor. El Govern ja ha pagat més de 200 milions d'euros en indemnització entre febrer de 2009 i gener de 2013 i ara afronta una reclamació de més de 450 milions. Tot això, és clar, amb els nostres impostos. Tot això, és clar, per una gestió negligent de la programació de l'obra pública i les potencialitats de la línia d'alta velocitat. Amb aquestes quantitats de milers de milions, ja s'haurien acabat totes les obres pendents de l'Estat a les comarques gironines.

Una nova oportunitat

Aquesta curta legislatura de cinc mesos ha estat una legislatura del tot fallida en allò polític. En bona mesura per la incapacitat de la política espanyola d'entomar la demana de la gran majoria de la societat catalana per ser consultada sobre el seu futur polític. Però també s'ha de dir que aquesta legislatura curta ha rutllat en alguns aspectes: votació darrera votació ha cristal·litzat una majoria que deixava en minoria el PP en una gran quantitat d'assumptes.

Teníem ganes de votar i deixar clar que fos quin fos el govern, algunes coses canviarien. És per això, i perquè del que s'hi dóna a Madrid ja en sé una mica, que des del primer dia vaig sostenir que s'obria una gran oportunitat per votar i fer comprometre els partits de l'arc parlamentari en la llarga llista d'assumptes pendents de la demarcació de Girona que està situada en la penúltima província en inversió per càpita, només davant de Granada.

I en això ens podíem posar d'acord parlamentaris que pensem molt diferent en altres assumptes. I podia fixar el guió de la legislatura ara ja caducada o de la nova legislatura. Uns hi han mostrat interès, d'altres recels. I els extraparlamentaris a Girona no s'han molestat a presentar ni una sola iniciativa sobre les comarques gironines. Queda dit a benefici d'inventari.

Dos més dos fan quatre?

Observo amb curiositat la negociació entre Podem i Izquierda Unida per concórrer junts a les eleccions generals. Això no afecta Catalunya, on ja van anar junts i on ara l'alcaldessa Ada Colau ja ha entrat en la nova fase del tripartit Colau-PSC-ERC per governar la ciutat soferta. Parlo de la política espanyola. On volen sumar. I la lliçó apresa és que generalment en política dos més dos no arriben a fer quatre. Ja ho veurem.

En aquests cinc mesos he tingut temps de conèixer uns i els altres, hem estat veïns dels dos diputats d'IU. És curiós perquè fa pocs mesos els dels dos escons acusaven Podem de populistes i sobretot és curiós perquè fa pocs mesos els de Podem em deien amb el rictus molt seriós que ells no eren d'esquerres, en absolut, sinó que ells eren dels de "baix a dalt".

Encara li dono un últim bull a la idea perquè resultaria que els de baix s'han acomodat amb una rapidesa sònica a dalt, si acceptem aquestes categories i resulta que ara IU no és més "antigua, comunista, autoritaria, passada" com va dir Pablo Iglesias o és que a Pablo Iglesias li ha caigut el vel de la política nova. "Fast food, fast emitions, fast politics"... quan la saviesa està en el pensament tàntric. Ens convé tornar a la política tàntrica.