Tornar a la feina després del càncer

Dels 804 malalts oncològics que l'ICAM va valorar el 2016 a Girona, el 57% van obtenir la proposta d'incapacitat permanent. La flexibilitat, el suport d'un tutor o incentius a les empreses, entre les propostes per millorar la reinserció dels supervivents

10.04.2017 | 07:18
Un moment de la jornada «Reinserció laboral i càncer, un tema de debat», ahir a Girona.

«Jo vaig haver de créixer de forma forçosa per tornar a la feina després de superar el càncer, i crec que la societat també ha de créixer per ajudar-nos a reincorporar-nos», explicava Òscar Rodríguez, president del Cercle Euram Garrotxa i participant en la jornada sobre reinserció laboral i càncer organitzada ahir a Girona per la Fundació Oncolliga per fer aflorar la realitat amb què es troben molts supervivents de la malaltia.

Representants de l'administració, del sector empresarial i sindical i afectats van compartir experiències sobre una qüestió que, gràcies a la millora de la supervivència del càncer, cada cop és més habitual: el retorn a l'entorn de treball amb una motxilla de seqüeles físiques i psíquiques.

Només a les comarques gironines, l'Institut d'Avaluacions Mèdiques (ICAM) va valorar l'any passat 804 malalts de càncer, dels quals el 57% van obtenir la proposta d'incapacitat permanent, però el 43% restant, l'alta per reincorporar-se a la feina.

«Hi ha professionals que acompanyen una persona que mor, però en canvi, no hi ha un itinerari específic per ajudar-te en la recuperació i cada cas és un món, cal saber d'on vens i més coordinació entre totes les parts implicades», explicava Anna Figuerola, que va patir un càncer, davant l'auditori Josep Irla de la Generalitat, que va reunir un centenar de persones.

Entre les qüestions abordades en la jornada hi havia el paper que ha de jugar l'administració en la reinserció laboral. Enfocar la feina com el retorn a la normalitat; evitar l'estigmatització del malalt o fomentar la flexibilitat i l'adaptació progressiva van ser algunes de les qüestions que es van posar sobre la taula.

«El creixement de la supervivència genera la necessitat d'intervencions», va assegurar Elena Juanola, directora de l'Institut Català de Seguretat i Salut Laboral del Departament de Treball que va posar com a exemple la creació, en alguns països nòrdics, de la figura d'un tutor que ofereix suport un cop obtinguda l'alta mèdica.

«És una figura que ja existeix per altres col·lectius, com els joves o la gent gran, i que caldria especialitzar en aquesta nova realitat», va considerar Marta Masagué, responsable de Serveis d'Atenció i Suport als joves de l'Àrea d'Ocupació Juvenil del SOC.

«La tutoria ha d'anar en dos sentits: cap al treballador i cap a l'empresari, perquè conegui la malaltia i entengui l'empleat; després de la malaltia passes anys acollonit, tens por de recaure i no reacciones igual», va exposar Òscar Rodríguez sobre el seu cas: primer, com a malalt, i després com a empresari que ha donat suport a altres treballadors afectats.

«Per mi afrontar la gestió de l'empresa després de la malaltia va ser una oportunitat per dispersar-me dels meus problemes, tenia una família que em donava vida i ganes de créixer professionalment», va exposar. «Després he pogut fer de tutor als treballadors que han passat pel mateix, perquè ho he viscut i els puc entendre», va declarar.

Estimular l'empresa

També van aparèixer en el debat les diferències entre petites i grans empreses. «El petit empresari comprèn el treballador, però quan fa números no s'ho pot permetre», va apuntar Xavier Casas, de la UGT, demanant més ajuts per «humanitzar» la situació.

En aquest sentit, es va exposar la necessitat de promoure incentius per a empreses. «Els afectats volem canyes de pescar, per sentir-nos útils, no demanem els peixos ja pescats», va asseverar una de les afectades, Margarita Cama, exposant que estimular l'empresa a reincorporar supervivents de càncer és més interessant que no l'ajuda econòmica al malalt.

En el seu cas, just abans de començar la quimioteràpia va ser acomiadada d'una empresa on treballava des de feia una dècada. Superada la malaltia, explica, era conscient que no podia tornar a fer la mateixa feina que abans, però volia treballar per demostrar-se que «tornava a ser la mateixa» i va buscar una feina per a una persona amb un certificat del 33% de discapacitat, tot i que «potser el nom de certificat de discapacitat no és el correcte», va indicar Cama.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema