Estem comprovant que el tantes vegades anomenat «xoc de trens» entre les instituciones catalanes i les institucions de l'Estat, causat per la representació parlamentària del 48% i del 42% dels electors independentistes, segons el percentatge de vots obtingut en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, respectivament, disposa de tres escenaris: El cop d'estat jurídic-legal produït en seu parlamentària catalana, la també il·legal convocatòria de referèndum a celebrar demà i tot allò que es produirà a partir d'aquest diumenge i que només Déu sap.
Segons expressió del periodista i escriptor Agustí Calvet ( Gaziel) ens trobaríem en el marc d'una nova crisi de l'«epilèptica Catalunya» ( Tot s'ha perdut) pel que fa a la seva relació amb el conjunt d'Espanya, com ja vaig dir fa unes poques setmanes en aquestes mateixes pàgines; i, segons l'historiador Vicens Vives ( Noticia de Catalunya), ens trobaríem en la revolució dotzena de la seva llista d'insensateses que expliquen «una història plena de derrotes». Ambdós vindrien a sustentar la meva greu asseveració que els catalans no hem nascut per autogovernar-nos, com més d'una vegada he escrit aquí mateix.
Poso un exemple: El no accés de Jaume II, comte d'Urgell, al tron de la Corona d'Aragó només s'explica pels errors comesos per aquest, entre els quals l'assassinat de l'arquebisbe de Saragossa, quan presidia les Corts d'Aragó per elegir successor del rei Martí. Ja llavors, com ara, els nostres governants es dedicaven a suïcidar-se, políticament parlant, després de fer el fatxenda.
Demà, 1-O, és la data imposada per celebrar un referèndum sobre l'autodeterminació de Catalunya com a subjecte polític. Dit d'altra manera: Per decidir si opten per sortir d'Espanya i constituir-nos en una república o si decidim quedar-nos-hi. Són dues opcions contradictòries, com ben lògic és en aquest tipus de consulta, però que tenen un punt en comú: Res no se'ns ha dit sobre el contingut tangible d'una i d'altra. Només sabem que, en el pla internacional, l'únic suport que té sortir d'Espanya és la del dictador Nicolás Maduro, amic íntim de Podem i de les CUP. De quedar-nos a Espanya res no en sabem, una vegada violat l'actual Estatut pel Parlament de Catalunya. Ens reclamen un acte de fe quan l'obligació del president, del Govern i del Parlament de la Generalitat de Catalunya és explicitar-nos el futur que ens espera més enllà de la cridòria del carrer i dels enganys que ens llancen dia sí i dia també.
En aquesta situació insòlita, què hem de fer? Està clar que votar «sí» és sumar-nos al cop d'estat jurídic-legal portat a terme pels que representen el 48% i el 42%, respectivament, dels electors. No ho dic jo; ho varen dir abans els lletrats del Parlament de Catalunya i el Consell de Garanties Estatutàries, per unanimitat dels seus membres, per no esmentar la «bicha» del Tribunal Constitucional. Donat que la llei catalana que empara el referèndum no ha entrat en vigor, doncs suspesa es troba, el valor del «sí» és equivalent al valor de «jugar a fireta» de la meva infantesa. És a dir: zero. Ni tan sols un altre amic de Podem i les CUP, Kim Jong-un, li donaria un valor superior. Per tant, no val la pena fer esforços inútils perquè, com la dita afirma, només condueixen a la melangia.
Votar «no» és fer el joc als independentistes. S'ha de partir d'una realitat incontestable: No hi ha llei vigent que atorgui legitimitat al referèndum. Aleshores, el PDeCAT (l'antiga Convergència, per entendre'ns), ERC, CUP, Òmnium Cultural, ANC, Podem i l'etcètera que acostuma a acompanyar els anarquistes, necessiten vots en contra per legitimar el que és il·legítim. Pels responsables d'aquesta confrontació no volguda per la majoria dels electors catalans, com més paperetes amb el «no» es recomptin, molt millor per a la seva revolució, perquè mai sumaran més que el «sí» i al damunt l'existència del «no» o de la papereta en blanc enforteix la seva bogeria.
Per tant, si no és un activista de la causa de la dotzena derrota de Catalunya, quedi's a casa i deixi'ls fer. Ja s'ho trobaran quan entrem en el tercer escenari del «xoc de trens».
