Si es fessin proves PISA sobre cinisme polític, Espanya encapçalaria la llista, i alguns dels líders i ideòlegs de Cs, passejarien pel món com els gurus influents, com els finlandesos del populisme fent conferències arreu, sobre com atacar un col·lectiu tan respectat com els docents. Les acusacions contra l'escola catalana i els seus professionals clamen al cel, no només per indocumentades, sinó per la seva deliberada voluntat de fer mal a un dels eixos de la convivència del nostre país. La seva darrera iniciativa, de vocació electoralista, exigia una mena de nova inspecció publicoprivada que recorda un comissariat polític que volgués depurar al magister.

No és cap secret que al darrere de les desenes de les denúncies falses i temeràries produïdes aquestes darreres setmanes contra docents, hi ha col·lectius que des de fa dècades van conspirant contra la presència pública del català, que voldrien fiscalitzar els currículums i que veuen en la llibertat de càtedra una nosa. El franquisme sociològic continua molt present entre formacions polítiques que es reclamen liberals, mentre proposa condecorar policies per l'heroïcitat d'apallissar àvies que pretenien votar l'1 d'octubre. Rere aquestes denúncies sense fonament, que en circumstàncies normals, la lògica jurídica hauria d'enviar a les papereres, és probable que hi hagi interès i recursos econòmics de procedència fosca, en la línia d'aquells sectors que reclamaven un «Podem de dretes», molts dels quals sí promouen l'adoctrinament neoliberal a les escoles.

Per a Ciutadans, i també per a altres formacions i els mitjans que hi donen cobertura, l'escola hauria de fonamentar-se en aquell model nacionalitzador que esdevingués una fàbrica d'espanyols. Aquest ens remet al segle XIX, quan cadascun dels estats que s'anaven conformant necessitaven convertir bretons, corsos o occitans en francesos, a còpia d'imposar una llengua oficial i un conjunt de creences simbòliques. Una de les primeres matèries a impartir-se era la història nacional, on s'imposaven relats mítics que justificaven l'existència de la nació: els francesos venien dels gals; els britànics eren una civilització superior; els alemanys esdevenien un poble que il·luminaria Europa; Espanya tenia la missió divina d'evangelitzar el món. Sobretot, l'escola era un poderós instrument dels estats per assegurar l'obediència dels seus habitants.

Per sort, avui aquest model d'escola és més que caduc. En l'actualitat el sistema educatiu o els mestres no disposen del monopoli de la informació. Uns docents molt imbuïts de valors democràtics han fet un gran esforç per formar ciutadans crítics, capaços de pensar per si mateixos i de ser escèptics amb els missatges que apareixen des del poder o els mitjans. A diferència del segle XIX, no s'exigeix obediència, sinó reflexió. La democràcia no la volem fer entendre com a acatament de la llei, sinó com a responsabilitat de transformar les coses d'acord amb els principis de justícia social. No dubtem a explicar qui era Gandhi o Thoreau, enfront d'aquells que entenen la Constitució com el Codi d'Hammurabi. A més, i feliçment, les famílies tenen un nivell educatiu i els alumnes tenen accés a canals d'informació inimaginables tan sols fa una sola generació. En aquestes circumstàncies, els estudiants, com les famílies, com els docents són diversos, tenen opinions polítiques diferents, i amb la seva adhesió a la democràcia i la llibertat d'expressió no s'estan de contradir un poder que els voldria submisos o resignats. Rivera i els seus voldrien fer involucionar el sistema a còpia de llistes dels Reis Gots, o explicar la monarquia o la Constitució com el millor dels móns possibles, o Espanya com a far d'occident. I tot això, compartint l'anhel de l'exministre Wert d'«españolizar a los niños catalanes». Cs i els seus satèl·lits amaguen a l'opinió pública que la catalanofòbia, els menyspreus al nostre país, el fet que molts dels seus no s'estiguin de considerar el català com a «lengua de aldeanos» és al darrere d'aquesta distància creixent. No poden ni volen entendre que l'ús de la repressió contra la voluntat democràtica d'un poble ha generat un irreparable divorci emocional entre la majoria de la població catalana i l'espanyola.

Per tractar de justificar els atacs a l'escola, fa uns dies l' ABC afirmava, com a presumpta prova d'adoctrinament, que un 61% de docents catalans eren independentistes. El que no explicava és que, d'acord amb el CEO, el 63% de les persones amb grau, llicenciatura o màster, ho són. Com que tots els docents tenen un (o més) títol universitari, les dades són lògiques. Ara bé, i a diferència de polítics i periodistes, la immensa majoria de docents, en circumstàncies normals es deixen les idees personals a casa, perquè són prou responsables per entendre la diversitat de la població catalana, sense haver de defugir el conflicte, especialment en situacions difícils, quan veuen que han agredit a companys, famílies o alumnes, com va passar l'1-O.

Si Cs vol preguntar-se com és que hi ha tants alumnes, pares, mestres, professors que han anat evolucionant vers l'independentisme, potser caldria interrogar-se per les pròpies responsabilitats, i pels factors com ara l'actuació de l'Estat, el seu entorn mediàtic, i la presència de prejudicis estesos respecte al nostre país. I potser trobarien que els esdeveniments dels darrers mesos tenen un paper fonamental. L'actuació violenta de la policia contra la població civil, els obstacles polítics i judicials perquè aquesta s'investigui, els presos polítics, la impunitat policial enfront de les agressions de la ultradreta,... També estaria bé que posessin el seu focus crític en alguns fòrums i xarxes socials de les forces de seguretat, on sovint es fa enaltiment de la violència, o com en el recent cas d'un grup de Whatsapp de policies municipals de Madrid, amb lloances a Hitler, o comentaris d'un masclisme que esfereeix. Si coses com aquestes passessin entre els docents, seria un veritable escàndol. Com és, doncs, que no s'escandalitzen de l'«a por ellos», ni exigeixen responsabilitats contra algú que, a diferència dels docents, tenen armes?