El Cavall Bernat és un tipus de formació rocallosa freqüent en diversos indrets de Catalunya. Un dels més visitats és a Montserrat i un altre, singular per Lloret, es troba a la platja de sa Caleta, abans de la roca d´Es Vano. És un monòlit de tons ocres i tocat de vetes negres que s´enlaira cap al cel blau per desafiar l´embat de les galernes o donar la benvinguda a les onades amanyagadores de la mar bonança. Les seves arrels s´enfonsen en el sorral encalçades en un rocam que s´escampa qui sap si fins a les antípodes. La projecció de la cúspide a la sorra forma un triangle rectangle amb una hipotenusa pètria i una base d´ombra, amb el sol ponent, convertida en recer si es vol fugir de la calor sufocant d´una tarda d´estiu. La seva inclinació, producte de la naturalesa, no té ni de bon tros la magnificència d´altres monuments de pedra, però colpeix d´emoció amb la seva feréstega deformitat.
l´origen del nom de la roca no té res a veure amb els cavalls o amb algú anomenat Bernat. Si bé a Lloret hi ha alguns èquids (bé, potser comptant els ases són uns quants més) i una inveterada saga familiar dels Bernat, la denominació és una degeneració de l´expressió originària de «carall venerat», es a dir, la veneració del carall, fal·lus, penis o cigala, que sinònims no li manquen a aquest òrgan masculí. Voldria creure, tot i ésser home sense fe, que la roca era adorada pels primers pobladors en cerimònies consagrades a la fertilitat, amb parelles ballant entorn al tòtem per invocar la perpetuació de l´espècie humana, element essencial per la supervivència dels pobles primitius.
En aquest Racó des Bernat, el setembre de 1922, es va intentar representar l´òpera Marina que no va reeixir per culpa del mal temps i la pèssima organització. En Joan Sala i Lloberas, bon coneixedor de la història del poble, en un dels seus llibres evoca l´episodi i reprodueix una irònica cançoneta tocant els fallits esdeveniments: «Si és veritat que la Marina / per dos cops s´ha començat / i cap de les dues vegades / endavant mai s´ha tirat / un cop per l´empresari, / i l´altre pel temporal, /si voleu veure Marina / l´haureu de buscar amb un fanal».
De petit, fa una pila d´anys, amb els amics, hi anàvem a «roquejar», saltironant per la filera de petits contraforts de la roca dels Musclos a la roca del Carai Petit, davant mateix del tòtem, quan els goluts temporals havien engolit la sorra. Ja adolescents hi tornàvem acompanyats per algun ligue d´una nit d´estiu, potser sense saber-ho, per retre un homenatge al culte pagà dels avantpassats. De gran, a les tardes d´hivern quan el sol no crema, m´hi he acostat per llegir La soledad del manager d´en Manolo Vázquez Montalbán a la recerca d´un instant fugisser i presoner de l´encís de la mar remorosa amb el seu anar i venir. Sovint m´hi atanso per aguantar-la amb un sol dit en senyal d´infinita potestat. També m´hi repenjo amb certa desconfiança, no fos que se li acudís esfondrar-se de cop per esclafar-me com un molest insecte.
Per arrodonir aquest homenatge al Cavall Bernat, us proposo un joc. Ajaguts al costat de la roca, sols o acompanyats, al matí, tarda o nit, amb els ulls oberts o tancats, engrapeu sorra amb la mà, respireu profundament, escolteu el murmuri de les onades, empasseu-vos coll avall la salabror marina i deixeu-vos emportar pel cúmul d´estímuls que rebran els vostres sentits.
*Economista i escriptor
carlosarboblanch@gmail.com
