"Si vas a Cadaqués, no en tornaràs". Això és el que va dir-li al cineasta Christian Molina la seva pròpia mare, natural de l'Empordà; però també podria ser el que el protagonista d'Estació de l'oblit, encarnat per Fermí Reixach, li podria dir a la seva néta dins d'aquesta pel·lícula, presentada ahir i rodada a cavall de Girona i Barcelona.
El film, dirigit pel mateix Molina i Sandra Serna, presenta a un vell mariner allunyat del mar que estima, abocat a l'alcohol i que viu entre records de Cadaqués i de la seva difunta esposa. Quan la seva família decideix ingressar-lo en una residència d'ancians, hi coneix a un jove que hi ha de complir hores de treball voluntari i que passa per un moment especialment traumàtic. Així, les dues generacions es trobaran i s'adonaran que al capdavall, els sentiments, la solitud i l'amistat no coneixen d'edats. I és que Molina afirma que aquesta és "una història cíclica, una roda que es tanca allà on comença". I aquest lloc és Cadaqués, i la història que es repeteix, la més antiga del món: l'amor.
I és que malgrat un desenvolupament amb tocs dramàtics, aquest film és un cant a la felicitat; a través de multitud de símbols, els directors presenten com en darrera instància, els seus personatges s'enfronten a la por i s'acaben redimint estimant. Sense desvetllar-ne la trama, Molina afirma que sempre va tenir molt clar el final de la pel·lícula, fins al punt que el va condicionar a l'hora d'escriure el guió: "Sabia que volia fer alguna cosa amb un punt d'inici, Barcelona, i un de final que fos el far del Cap de Creus". I és que aquest far suposa "la llum més gran, el lloc on tornes quan no veus una altra sortida", com afirma fer ell mateix quan ha passat per etapes vitals complicades. com a anècdota, els directors expliquen que van intentar que es pogués engegar al far de dia, però van acabar descartant l'opció per complicacions tècniques. A partir d'aquí va decidir-se a escriure una història "sobre sentiments oblidats" que suposa un viatge en l'espai, i també a través de les generacions i les constel·lacions familiars.
Una història molt personal
Darrere la càmera, un tàndem de dos joves directors: és la tercera pel·lícula per a ell (Rojo sangre i Diario de una ninfómana) i la primera per a ella a la direcció. Val a dir, però, que el tàndem ja fa 8 anys que funciona, perquè Serna ha treballat com a script a les anteriors pel·lícules de Molina. Segons el director, a la pel·lícula hi ha nombrosos elements autobiogràfics, i per tant ha volgut comptar amb el recolzament i la visió externa d'algú de total confiança per evitar "un cert pudor" causat per mostrar sentiments molt personals: "Hi retrato la mort del meu millor amic, les meves arrels familiars, i una solitud que he sentit durant molt de temps", afirma Molina.
Val a dir que també li deu fidelitat als seus intèrprets habituals; i és que repeteix amb Belén Fabra, que ja va protagonitzar la controvertida Diario de una ninfómana, i on també hi apareixia el jove Nilo Mur; Teresa Manresa va treballar amb Molina al seu debut.
Els lligams amb l'Empordà s'estreten també a través de la banda sonora del film: i és que se n'han encarregat els Ix!, naturals de Cadaqués i que apareixen a la pel·lícula interpretant uns músics de carrer. Segons un dels seus membres, l'Eduard Soto, els ha suposat "un repte" donat que són un grup de rock i mai havien treballat en un encàrrec semblant.
Estació de l'oblit, coproduïda per Canónigo Films i TV3, s'estrena aquest divendres després de la bona acollida rebuda a diversos festivals internacionals com el Latino Film Festival de San Francisco. Val a dir que al Method Fest Film Festival de Los Angeles va ser nominada a millor pel·lícula estrangera, i va aconseguir una nominació per a Fermí Reixach com a Millor Actor als darrers Gaudí.
