L´escriptor i pintor valencià Manuel Baixauli transforma en ficció la seva experiència personal amb la malaltia autoimmune de Guillain-Barré. En un acte de presentació de «La cinquena planta» (Proa), que va tenir lloc a principis de setmana a Barcelona, Baixauli va assegurar que té la sensació que «no l'he escrit, sinó que m'ha passat».

L'origen d'aquest estrany llibre, que es mou en l'àmbit de la metaliteratura, es troba al febrer de 2005, al punt final de la seva anterior i celebrada obra, L'home manuscrit. «En acabar el manuscrit -recorda-, vaig anar al cinema i mentre veia la pel·lícula vaig notar un formigueig molest als peus i l'endemà no podia caminar i passats cinc dies, sense saber per què, em vaig convertir en una pedra, completament paralitzat, però amb capacitat per pensar». Aquella dolorosa experiència el va mantenir entubat a l'hospital durant 42 dies, fins que a poc a poc va anar recuperant el moviment i després la parla. «Quan vaig abandonar l'UCI em van dir que necessitava rehabilitació i a l'hospital on era no en feien. Per això, em van enviar a un antic hospital antituberculós, un edifici enorme de cinc plantes» explica.

Allà, va començar a desplaçar-se en cadira de rodes i a explorar tot l'hospital, «tot menys la cinquena planta, l'única que no era accessible», relata l'autor de Sueca, que va descobrir que fins i tot el botó número 5 de l'ascensor estava esborrat i «ningú a qui vaig preguntar s'havia plantejat l'existència d'aquesta cinquena planta». L'escriptor valencià va viure a continuació una època d'eufòria amb «la tornada a casa, tornar a una vida normal, amb la sensació de viure cada instant com un regal».

Encara que va passar una llarga temporada en què no volia parlar sobre la malaltia, aquesta sensació es va anar esvaint, «va desaparèixer tot ­menys la imatge d'aquella cinquena planta i les imatges evocadores». La primera versió de la novel·la, escrita en primera persona, segons les seves pròpies paraules, era «molt caòtica» i va ser llavors quan va decidir fer un esquema contrari a l'habitual quan s'escriuen els llibres. «Vaig pintar un mapa que nodria el text i al mateix temps el text nodria el mapa», recorda.

Tot i que la novel·la parteixi de fets reals autobiogràfics, La cinquena planta «és literatura i no una crònica, perquè crec que la ficció es pot acostar més a la veritat; i amb la ficció es pot comptar fins i tot el que s'oculta en el subconscient. La ficció pot fer com els fantasmes, travessar les parets». Sobre la seva forma, Baixauli no volia escriure una història completament literal, perquè «la vida és una successió de fragments, que s'intercalen, s'interrompen» i per aquesta raó al llibre «hi ha fragments de memòries, contes i aforismes». L´escriptor valencià no barreja els gèneres amb un ànim experimental, sinó «per ser jo, perquè, com va dir Palau i Fabre, 'jo sóc el meu propi experiment'».