El vaig conèixer pels corredors del Seminari menor de Girona, a finals dels anys cinquanta, flamant veterinari estrenat, successor recent de Josep Maria Ginés en la presidència de la Joventut Gironina d'Acció Catòlica, quan encara festejava l'Anna, la seva ànima bessona del Sitjar de Salt, que seria la mare dels seus dotze fills, amb el mateix somriure acollidor fins a la ratlla dels noranta anys. Aquest somriure no era només una posa, encara que fos habitual. Lluny d'això. En Jaume sempre ha somrigut.

Al cap d'uns anys, quan entrava en la maduresa de la seva vida, veies que aquest somriure que el definia li pujava de dins. No era un tic temperamental. Ha viscut i ha mort somrient perquè vivia enamorat. Havia muntat la seva vida en relació primària, fonamental, omnipresent, amb Jesucrist. Aquests últims anys, quan el seu cervell acusava el desgast d'un llarg quilometratge, en la seva consciència nebulosa, tenia sempre un espai per reconèixer el seu Déu. Agraït i corprès rebia l'Eucaristia i la Unció dels malalts. Entre ell i Déu una vella amistat filial s'havia teixit, en el tarannà diari de les seves responsabilitats familiars i professionals. L'esperit de sant Josepmaria Escrivà havia penetrat, amarat, deixat xopa la seva vida.

La seva paternitat era d'una consciència clara, generosa, potent, alegre. Allà hi vivia l'esperit de pobresa, l'hàbit de l'entrega, el sacrifici ocult i somrient d'un home que anava a dormir amb mil problemes que no li treien la pau. Els dissabtes a la tarda, quan els fills eren petits, omplia el seu Citroën 2CV de criatures i les portava a confessar per no perdre l'alegria. Ell i l'Anna van portar la mort del seu fill Xavier amb una dolorosíssima elegància espiritual.

Vida de família, -Església domèstica- , sentit de reponsabilitat professional, «apostolat de l'amistat i la confidència», amarat de la tendresa de Déu, en Jaume encara tenia temps de trucar a moltes portes afrontant, somrient, l'aparent humillació de buscar diners per comprar el terrenys del Col·legi de Bell·lloc i pagar els paletes. El món, lentament, es transformava al seu pas. Gràcies, Jaume!