Hòstia, en Puntí va torrat! Vols dir que acabarà el concert? No seria la primera vegada que abandona. Mira que té la sala Montsalvatge plena. Mira que és el gran dia de presentació del nou disc La clau de girar el taller i del nou llibre-disc L'enclusa i el cop de mall, que ha publicat simultàniament en una aposta valenta. Pot engegar a rodar una vetllada històrica que trenca 13 anys de silenci discogràfic després de la publicació de Maria (2002). Bé, el 2013 va publicar el DVD Un cor emigrant.

Però és la seva gran nit i va i surt envoltat de fum i amb aquest volum eixordador de la banda que l'acompanya. Excel·lent banda, de les millors, res a dir. Però vols dir que tanta cortina de fum no és per amagar la cara inflada i els moviments penosos d'un cos encara castigat per la ressaca d'anit? Vols dir que tanta potència de so no és per dissimular una veu que no ha sortit indemne de tanta vida d'artista? I a sobre va i demana al públic que connectin els mòbils.

Arrenca bufant l'harmònica i gratant la guitarra. Són les primeres cançons de La clau de girar el taller. Expectació total a la sala. Aplaudiments continguts. No s'entén bé la lletra. L'estrella sembla vacil·lar. Vols dir que les té totes? És com si alguna cosa li tenallés el cervell i les cames. Quin paio! Això no acabarà bé.

Però el molt hàbil té instal·lat el piano en una oficineta particular a un extrem de l'escenari. I cap allà es dirigeix quan tot just porta un parell de temes. Intenta iniciar El boig del telèfon roig però és evident que té problemes. Mira, ja comença la pallassada. Salta entre el públic i s'adreça com una fletxa a saludar no sé qui a l'altra banda de la sala Montsalvatge. Algú comenta que són els seus pares. Quan intenta tornar entre les butaques se la fot i va per terra. La foscor el justifica, sí, però aquest tio plegarà, ens abandonarà i ens hauran de tornar els diners de l'entrada. Però no. Torna al piano. I mira, mira ara què fa! Amb una mà tecleja el piano i amb l'altra sosté un diminut gotet que deu contenir una pòcima màgica perquè la ingesta del líquid daurat l'està transformant.

Poc a poc va desgranant les cançons del disc. Malgrat l'intent fallit de fer cantar la gent unes tornades desconegudes perquè el disc va sortir a la venda el dia abans, l'auditori va agafant confiança en el seu ídol. Quan aquest adverteix que "el més calent és a l'aigüera" no deuen ser pocs els que pensen que és un ingenu. I va empalmant cançons, una rere l'altra. I no para de demanar la complicitat del públic. Viatja pel nou disc, però també pels anteriors Pepalallarga i Maria.

Aquest dimoniet té una banda de luxe. Adrià Puntí és un artista obsedit amb els detalls que des de fa tres dècades i sempre s'ha envoltat dels millors músics. Quina delícia aquesta màquina sonora que ens acompanya avui per aquest prodigi de lletres, algunes de conegudes, les noves satisfent expectatives. Aquest poetàs i pallasso va a poc a poc construint una obra monumental. La seva carrera es consolida etapa rere etapa sorprenent amb noves lletres i noves músiques exquisides que completen un repertori que toca la crítica social (Raons de pes), l'experiència estupefaent (Cràpula per força), la diversió més enjogassada (La catximba) o l'amor més delicat i sensible de les cançons del disc Maria o la nova L'amor i l'humor.

El concert ha començat a les nou de la nit i són dos quarts d'onze. Puntí s'acomiada saludant amb la mà alçada després d'interpretar la sensibilíssima La prova del nou i la divertida cacofònica La clau de girar el taller. Hem de reconèixer que ha complert. Un concert curtet, però no ens podem queixar tractant-se d'un artista tan imprevisible. L'escenari es torna a omplir de fum. Deuen venir els bisos. Va, tindrà força per un o dos a tot estirar.

Ja t'ho deia. Ja torna pels bisos finals. La banda fa tronar els instruments. Però... I ara... què diu? En Puntí agafa el micròfon per anunciar que acaba de començar el segon concert. El primer era el del La clau de girar el taller i ara arrenca el de L'enclusa i el cop de mall. I el públic entra de seguida en complicitat amb unes cançons noves, completament desconegudes, que anuncien llargues audicions d'una creació nova impressionant.

En Puntí és clau de girar el taller, és enclusa i és mall. Assumeix tots els papers de l'auca. El pallasso que fa riure i el poeta que emociona. El músic disciplinat i el nen rebel que abandona l'escenari per barrejar-se entre el públic. Imprevisible de principi a fi, el prodigiós compositor i músic saltenc va continuar saltant del piano a les guitarres fins a aconseguir hipnotitzar l'Auditori de Girona amb la seva performance, que això és molt més que una actuació. La seva és una recreació estètica de la contemporaneïtat com poques.

L'efecte narcòtic Puntí ens havia transportat fins a la mitjanit. Feia tres hores que levitàvem en un espectacle que, abans de començar, semblava que s'hauria de cancel·lar i Puntí, que pipa i porta grenyes, estava encara saltant enèrgic a l'escenari preguntant a crits: "En voleu més?". "Siií". I així fins a acomiadar-lo tots ballant a peu dret en una nit que també va incloure, amb grans aclamacions d'alguns dels assistents, cançons de La columna de Simeón i Triquiñuelas al óleo, i que no va oblidar La catximba. Tota una festa.

La festa única i irrepetible d'un amfitrió que hi posa l'ànima, i cada concert el fa diferent. No li deu resultar fàcil, a qui no té feina ni patró, però el cert és que Puntí aconsegueix actuar de tot cor. Aconsegueix situar-se pur davant la creació. Obeeix el seu esperit lliure. Lluny de repeticions gimnàstiques fruit d'imposicions comercials. Missatge encaixat, Puntí. Encaixat des de la còmoda butaca i amb luxoses pagues de Nadal. Encara.