Marina Rossell ha aconseguit la complicitat d'un dels artistes plàstics universals més en voga, Jaume Plensa, per dissenyar la portada d'un nou disc que presentarà en primícia divendres al Teatre Municipal de Girona (21h), al Festival Strenes. El disc Cançons de resistència conté una selecció de d'antics cants de fraternitat i de guerra. Les tantes vegades escoltades Lili Marleen Grândola, vila morena recobren un nou sentit amb la veu néta i somniadora d'una artista que interpel·la la civilitzada Europa que gira l'esquena als refugiats de les noves guerres. Les guerres que no fineixen mai.

Hi ha gent que diu que s'ha de valorar l'artista pel seu talent, i mai per les seves manifestacions polítiques.

Si un poeta, un cantant o un artista plàstic vol entrar en política, doncs que hi entri. Que faci el que vulgui. I ningú no ens ha de jutjar. Ja ens jutjarà Nostre Senyor el dia final.

Què l'ha portada a revisionar cançons com Lili Marleen, Grândola, vila morena i els altres temes del nou disc Cançons de resistència?

M'hi ha portat veure com és de cruel una guerra i les seves conseqüències. Són cançons nascudes de l'ocupació nazi d'Europa, amb la creació dels camps d'extermini, però han arribat fins a nosaltres. I jo arribo fins a la guerra actual amb la cançó Quanta Guerra! que jo mateixa he escrit després de veure per la televisió les corrues de refugiats a les portes d'Europa. Hem de tenir clar que són persones com nosaltres, com tu i com jo, a les estacions del tren, als descampats... una desolació absoluta em provoca aquesta Europa que es vanagloria de ser lliurepensadora. És una vergonya.

Quanta guerra! és una cançó nova escrita per vostè, potser inspirada en l'obra de l'escriptora Mercè Rodoreda?

Sí, vaig agafar aquest títol de la novel·la de Rodoreda Quanta, quanta guerra... És la meva contribució a una selecció de cançons que van ser fetes per resistir. Lili Marleen era la cançó que aplegava els dos bàndols. Els aliats i els alemanys s'ajuntaven quan sonava aquesta cançó per escoltar-la i després tornaven a les trinxeres i es continuaven matant.

Cançons de partisans en guerra, cançons de gent que no vol morir al camp de concentració, cançons de fraternitat: a qui adreça el disc de dotze cançons?

A tothom que vulgui escoltar. Els trobadors deien: «si volieu escoltar...» Així es com es presentaven i es dirigien els trobadors a les places públiques. Jo el disc l'adreço a qui vulgui escoltar. Aquest és un disc que té una vocació de resiliència. Hem de no oblidar, per poder perdonar. Però hem de superar les adversitats. No és un disc de venjança.

Qui l'acompanyarà a l'escenari al concert de divendres al festival Strenes?

Els mateixos músics del disc. Xavi Lloses al piano i en la creació d'efectes sonors. Amb ell hem cuinat aquesta producció i els arranjaments. Joan Motera, al contrabaix, i Núria Andorrà, a la percussió. Tots fem veus. Aquesta serà una festa de retornar aquestes cançons de resistència.

Com ho fa per mantenir aquesta veu de gavina voladora?

Dormir. Dormir i no parlar gaire. El millor per a la veu és tenir tranquil·litat d'ànim. Ni l'eufòria de la passió, ni el forat de Dante. La veu vol tranquil·litat d'ànim. A partir de la tranquil·litat d'ànim pots expressar els dos extrems: el cel i l'infern.

Què ajuda a viure l'eterna intèrpret de Moustaki?

Només et fa viure l'oxigen i el sol i la pluja. Tota la resta només t'ajuda, en aquest camí tan incert que és viure.