Concebuda el 1988 com el guió d'una pel·lícula sobre els nens del circ a l'Índia, que no va tirar endavant, l'última novel·la de l'escriptor nord-americà John Irving va néixer quan va decidir en una església mexicana que l'obra seria la seva "Mort a Venècia", un homenatge a Thomas Mann.
La història de com va sorgir la novel·la "L'Avinguda dels Misteris" (Edicions 62/Tusquets), és gairebé tan extensa com l'obra en si, que té un dels escenaris en un abocador d'Oaxaca (Mèxic), on transcorre la infància de Juan Diego i la seva germana Lupe, dos dels "nens de les escombraries" que rebuscan entre els desaprofitaments.
Als records d'aquesta infància torna de forma recurrent un ja adult Juan Diego Rivera, convertit en un famós escriptor resident a Estats Units quan es disposa a viatjar a Filipines per complir la promesa que va fer de nen a Oaxaca a un jove nord-americà, desertor de la guerra del Vietnam.
Sis de les tretze novel·les d'Irving (Exeter, New Hampshire, Regne Unit, 1942) estan protagonitzades o tenen algun personatge que és escriptor i no és perquè li interessa escriure sobre ell, assenyala en una entrevista, sinó perquè els autors "viuen en les seves imaginacions".
El seu protagonista, Juan Diego, de 54 anys, és un home que viu massa en la seva imaginació i en el seu passat a l'abocador, que és on se sent més segur: "La seva memòria és molt viva en comparació del que li passa en la vida adulta, on és un senyor que sembla major del que és, amb una presència confusa".
Els records apareixen quan es queda dormit durant el viatge, la qual cosa passa en moltes ocasions perquè deixa de prendre la seva medicació, de tal forma que "hi ha dues veus diferents, una confusa sobre el present i una altra molt brillant i concreta sobre el passat", relata Irving.
L'autor del guió guanyador de l'Óscar per "Les normes de la casa de la sidra", pel·lícula basada en la seva novel·la "Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra", reconeix que la impossibilitat que no es pogués rodar la cinta sobre els nens del circ indis va tenir una cosa bona, que ha estat aquesta novel·la.
Va descobrir que la seva idea encaixava més a Mèxic perquè volia parlar de l'Església i dels seus extremismes, d'un orfenat jesuïta i de nens creients en miracles.
I ho va saber especialment a l'interior de l'església de La nostra Senyora de Guadalupe, on Juan Diego, després de sofrir l'accident que el deixarà coix per sempre, veu dues dones de negre plorar per un mort que creu que és ell. No ho és en aquest moment, però ho serà quan elles tornin.
Per això, diu l'autor, la seva novel·la, en la qual apareixen alguns personatges estrafolaris i tendres i on barreja la tendresa amb l'humor i la tristesa, té "des del principi un final de mort", perquè li agraden les "històries circulars".
Sosté que ara no té pressa per fer la pel·lícula d'aquesta novel·la encara que té clar que transcorrerà només en un any de la infància de Juan Diego: des que els jesuïtes s'assabenten que un nen de les escombraries ha après a llegir tot sol, rescatant llibres del foc de l'abocador, fins que parteix cap a un futur millor.
Ara, explica, es troba escrivint els cinc capítols d'una miniserie televisiva basada a "El món segons Garp", una novel·la que, afirma, "no és tan bona com sembla", ja que 40 anys després s'ha adonat que no està ben escrita, encara que reconeix que el seu èxit li va permetre convertir-se en un escriptor a temps complet.
