El Sónar sempre s'ha definit i s'ha promocionat com un "festival". Amb tot, en les seves últimes edicions, aquesta etiqueta ha incomodat els seus impulsors i ha desorientat alguns dels assistents a la seva principal cita, la de Barcelona. El Sónar és molt més que això, en especial, des que la seva vessant de trobada sobre la innovació digital, el Sónar+D, ha adquirit rellevància. D'acord. Però, què és exactament?

Aquells que el van concebre el 1994 i que el gestionen des de llavors amb escassíssimes relliscades o errors de càlcul han optat per evitar la concreció en la capçalera del seu web, consultat per milions d'internautes d'arreu del món. Així, ara el subtitulen amb una fórmula composta: "Música, Creativitat i Tecnologia".

L'edició que es va celebrar -de dia, a la Fira de Montjuïc de la capital catalana; de nit, al reciente Gran Via de l'Hospitalet de Llobregat- entre la tarda de dijous i la matinada de dissabte a diumenge ha fet justícia a aquesta tríada. A més, ho ha fet en aquest ordre, segons la influència de cada ingredient en una recepta que ha atret 115.000 visitants.

Els experts en màrqueting expliquen sovint que el públic d'un esdeveniment aporta tanta informació sobre la seva naturalesa com la intenció dels seus organitzadors. O potser més. En aquesta ocasió, com ve succeint en la darrera dècada, han conviscut al Sónar artistes i usuaris de, com a mínim, tres generacions. Com passa en les convocatòries de referència internacional. I amb menys hipsters i moderns que al Primavera Sound.

L'audiència madura que es va esforçar per reviure antics moments de glòria durant els xous de Jean-Michel Jarre o New Order ignorava què era el trap de Yung Lean, proposta ovacionada pels postadolescents, com Lady Leshurr. La mitjana dels fans de l'experimentació política Niño de Elche + Los Voluble no es corresponia amb el perfil dels gimnastes que van tancar la programació amb Laurent Garnier, Ben Klock, Jackmaster i Paco Osuna.

No obstant, els noms més majoritaris -al marge dels veterans caps de cartell- han reunit flora i fauna de totes les edats, sexes, procedències, condicions i coneixements musicals: Richie Hawtin, Boys Noize, The Martinez Brothers, Magic Mountain High, Roots Manuva, Four Tet, James Blake, Jamie Woon, Alva Noto... Tant se valia si el que sonava era techno ortodox, hip hop bastard, avantguarda amable o pop antipàtic.

El panorama humà en qualsevol espai -diürn o nocturn, cobert o a l'aire lliure- era similar si allò que disparaven els potents altaveus eren ritmes etíops (Mikael Seifu), shangaan electro (Nozinja), house magrebí (Acid Arab) o dance llatinoamericà (Matías Aguayo). En aquests casos, l'actitud oberta i la voluntat d'aprendre gaudint eren evidents.

Les superfícies en què l'oci massiu, l'entreteniment transversal i la cultura relaxada es complementen a partir d'una línia argumental coherent i des d'un projecte empresarial sòlid que requereix una inversió econòmica notable reben una denominació clara i inequívoca. És la mateixa que, a casa nostra, ens remet a imatges de llargues cues de turistes de bon humor tot i estar cremats pel sol: "parcs temàtics".

És evident que el Sónar no pertany a la categoria de Port Aventura i les seves atraccions de vertigen, malgrat que, per a molts, els excessos de matinada van convertir els viatges de tornada en metro en un descens pel Shambala. També és obvi que les classificacions tradicionals es queden obsoletes quan comprovem que una única descripció es pot aplicar a projectes tan diferents com aquests.

Potser l'equip del Sónar encara no hagi trobat la paraula o l'expressió exactes per presentar-se, però saben a la perfecció què són i fins i tot què volen ser en el futur, i els funciona.