Clima mediterráneo (Visor) és el títol del nou poemari de Luis Bagué, llibre amb el qual l'autor palafrugellenc ha obtingut el Premio Tiflos de Poesía en la seva trigèsima edició. Que reconfortant resulta descobrir un llibre de poemes que respon, per fi, a un pla preestablert, a un projecte unitari en el fons i en la forma, lluny d'aquelles obres heterogènies i inconnexes que es limiten a ajuntar poemes sense més afany que el de la mera col·lecció acumulativa.

Clima mediterráneo es divideix en quatre seccions. La primera, titulada Mediterráneos, és la neguitosa estampa del nostre mar, cresol i bressol de civilitzacions però també «porta giratòria» que ha estat testimoni de l'expulsió morisca i jueva, de l'abús colonitzador d'Amèrica o de la vergonyosa tragèdia dels immigrants.

A les seves platges de Niça moria Garcilaso i al castell de Bellver dormitava Jovellanos, somiant la quimera d'un Mediterrani il·lustrat que ha esdevingut un abocador, « alquitrán en las plumas, pecas en las escamas, / un tatuaje de henna / en el caparazón», que és també abocador moral.

La segona part, Hecho en España, és un catàleg de productes patris, tamisats al sedàs de l'amarga ironia del poeta, que degrada els símbols clàssics al detritus de la postmodernitat. Així, a la sèrie España real, Bagué realitza l'acerada ècfrasi de tres quadres: Las meninas, La familia de Carlos IV i La familia de Juan Carlos I. A Don Quijote 2.0, es compara l'Espanya d'Alonso Quijano amb aquesta d'ara on els molins són parcs eòlics, la «meseta» castellana és carnassa per a l'especulador, la fantasia de Clavileño una companyia aèria i de l'escrutini del «cura y el barbero» tan sols se salven la Bíblia i la Constitució.

El toro de Osborne, un altre «pecio de la cacharrería posmoderna», mereix també la seva oda i, continuant amb els bous, a El rapto de Europa, el poeta reformula el mite clàssic per traçar una història del vell continent mitjançant la metàfora de la vaca, fins arribar a les vaques flaques de la crisi econòmica i el rescat bancari actuals, renovat segrest dels nous déus de l'Olimp capitalista.

Acaba la secció amb la sèrie Dieta mediterráneael bodegó poètic del qual ens recorda que a Espanya sempre s'ha estat «carne mística y caducidad»; i amb Patrimonio nacional, on es parodien les restauracions fal·laces de llocs històrics al servei del turisme-zombi de càmera al coll, gelat i camises florejades. A VPO, el poeta es lamenta del fracàs dels pisos de protecció oficial, enderrocats per la crisi i pels interessos especuladors.

La tercera secció, Alta velocidad, està composta per 23 haikus impurs, alguns dels quals glossen el magnífic quadre de Darío de Regoyos, Viernes santo en Castilla, un enginyós catàleg de píndoles poètiques entre la sentència i el divertiment.

La secció més intimista

Finalment, Zona residencialés la secció més intimista i metafísica del poemari i, no obstant això, el seu material poetitzable s'abasteix de la més estricta quotidianitat. Així, l'acte de reciclar o d'escombrar adquireixen categories quasi ontològiques, perquè a la vida « siempre estás en la vía purgativa». A Ciberespacios, la irònica reformulació del tòpic virgilià del locus amoenus acaba essent reflex de la solitud a què ens aboquen les xarxes socials. En aquest món globalitzat i impersonal, el poeta aspira a « una proporción hospitalaria. / Busco la magnitud de lo habitable».

Clima mediterráneo és un llibre intel·ligent, trufat de complicitats culturalitstes que enriqueixen el conjunt i afalaguen el lector. El llenguatge deconstrueix sorprenentment els significants i els reformula brillantment. El seu gran mèrit rau en la simbiosi anòmala del classicisme i la postmodernitat en una mena de collage impossible però desoladorament suggestiu.