Potser perquè va viure els anys convulsos d'Unió quan la federació nacionalista encara existia, Artur Mas va caminar com un funàmbul quan se li va preguntar per la corrupció en l'entrevista a La Sexta. Semblava passejar per sobre un cable tensat, amb un llarg pal entre mans que l'ajudava a fer equilibris en parlar de Jordi Pujol Soley, del seu fill Oriol i de les donacions a fundacions de Convergència provinents d'empreses adjudicatàries de la Generalitat.
Amb el clan Pujol ho tenia fàcil perquè es va poder limitar a dir que eren actuacions en benefici personal i no en favor del partit. És el discurs habitual i el que ha dit i repetit en desenes d'ocasions. Era fàcil saber quines serien les respostes abans de fer la pregunta. I encara més quan la pregunta se centrava en els darrers casos i no en tota la llista que afecta el partit.
La complicació per a Mas va arribar quan se li van retreure les donacions a fundacions de Convergència. Es va mostrar nerviós, tens i fins i tot enfadat. Va respondre en un primer moment que les donacions són legals i que no hi veu cap problema. Quan l'entrevistadora Ana Pastor li va retreure que és difícil de creure que les empreses donin diners a canvi de res, encara es va enfadar més i va acabar posant la mà al foc per l'extresorer del partit, Daniel Osácar.
Ai les mans al foc. Quantes vegades ho hem sentit. Josep Antoni Duran Lleida se'n va fer un fart durant els casos Treball i Turisme. Duran tenia tan clar que no es cremaria, que en una ocasió va arribar a dir que dimitiria si mai es demostrava que Unió s'havia finançat il·legalment. El dia que va arribar la sentència que confirmava el finançament dels democristians, Duran no va dimitir, però va haver de donar tantes explicacions que estic segur que es va penedir mil vegades d'haver-ho dit.
Mas, per experiència, no fa com Duran. A la pregunta de si dimitiria si algun dia es demostra el finançament il·legal del seu partit, es va limitar a dir: «No es demostrarà». No fos cas que algun dia també hagués de donar explicacions.
