Anàven tots amb peus de plom, és cert, encara que tampoc hauria d'estranyar massa aquesta postura. Ja s'havien encarregat els seus equips de campanya de desinflar les expectatives durant els últims dies. Tal com diuen els experts, els debats no es guanyen, només es perden. I cap candidat va estar disposat a arriscar, ni tan sols Sánchez -que, a tenor de les enquestes, era qui més o millor podia aprofitar aquesta espècie de campanya condensada per tractar de guanyar vots.

Si l'equip de Sánchez l'havia aconsellat que no entrés a matar, com sí va fer en el cara a cara amb Rajoy de desembre, quan va dir que era un president indecent, podria dir-se que el líder socialista es va quedar de vegades tou. Fins i tot, el debat va començar amb retard perquè ell va arribar tard a la foto de família.

A pinyó fix, en cadascuna de les seves intervencions Sánchez va retreure al PP i Podem la pinça que hagués evitat eleccions el 26-J si li haguessin donat suport com a president. I, davant els gestos dòcils que li dedicava Iglesias, que no deixava passar ocasió de cortejar-lo per governar junts si es donen les matemàtiques, es va regirar dient-li que abans de seguir donant-li la mà deixés anar primer la de Rajoy.

Un Rivera més natural i menys nerviós que al desembre va fer cas de les recomanacions dels seus assessors i va voler fer intervencions propositives, però també marcant territori, i no va dubtar a arremetre contra Rajoy pels suposats casos de corrupció ni contra Iglesias per les seves relacions amb Veneçuela. Retornava així l'atac previ d'Iglesias quan el va menysprear com a rival dient que era un calc del PP i que ell preferia l'original com a rival. Precisament les seves acusacions sobre el finançament de Podem van escalfar Iglesias, que havia començat molt pausat i pedagògic, com si estigués impartint una classe magistral. Encara que la veritat és que qui més míssils verbals va rebre va ser Rajoy, que no es va enfonsar i va descarregar tot el que portava preparat, repartint a tort i a dret. Rajoy, impertèrrit, no va dubtar a tirar mà de gràfics per apuntalar els seus arguments, com l'evolució de la desocupació, i fins i tot tenia preparades desenes de fitxes per respondre davant qualsevol hipòtesi que pogués sorgir.

En aquest esforç en el qual semblen tots concentrats a jugar pel centre i aparèixer com a moderats, va haver de passar hora i mitja i tres blocs de debat perquè s'escalfessin els ànims. Va ser en parlar de regeneració institucional i lluita contra la corrupció. Primer es van embolicar amb els casos de corrupció del PP, però després va pujar la tensió quan Rivera va tirar en cara a Iglesias el suposat finançament irregular de Podem.

En definitiva, gairebé res que no es trobi en qualsevol tertúlia política. L'única cosa en el que van estar d'acord els quatre és que no hi haurà noves eleccions. Una trobada a la que Rajoy va assistir vestit de president del Govern, com per assistir a la inauguració d'un tram d'autopista -fora de període electoral, això sí-, i Sánchez, amb el seu vestit dels debats, un de similar al que va portar en el cara a cara de desembre i fins i tot al seu fallit debat d'investidura. Iglesias arribava en texans i camisa blanca i Rivera va optar per un vestit d'americana sense corbata.

I per no donar lloc a jocs de paraules ni a mems a les xarxes, l'organització va optar per substituir les portes giratòries d'accés al Palau Municipal de Congressos de Madrid per una porta fixa. Si hi havia expectació per veure com s'integrava la presència de Rajoy en el tutejament amb el qual solen tractar-se els altres oradors, el debat va ser molt més seriós que els seus precedents de desembre i els candidats no es van distanciar del tractament protocolari del "vostè". Confiances, les justes. Com a espectacle televisiu, segur que aquest debat va tenir el seu públic. Com a debat del segle, a més d'un li va deixar un regust amarg.