Després de les primeres victòries aliades contra el nazisme, el novembre del 1942, Churchill va dir: "No és el final. Fins i tot no és el començament del final. Però potser és el final del començament". En efecte, va ser l'inici d'una victòria per a la democràcia liberal. Aquesta es va haver d'entendre temporalment amb el totalitarisme comunista -que fins un any abans estava aliat amb el nazisme-, al qual no va derrotar fins al 1989.
Ara també estem a l'inici d'una altra gran i complexa victòria, contra el fonamentalisme islàmic i el panarabisme baasista. L'objectiu és la integració plena en la modernitat i en la tolerància de centenars de milions de persones. S'ho mereixen, perquè hi tenen dret i han lluitat per assolir-ho. Fa quinze anys vaig escriure una llarga sèrie sobre aquest tema, que ara no ha estat gens desmentida pels fets.
Lamentablement, Catalunya és el lloc on aquest gran procés alliberador -que tindrà alts i baixos- és menys i pitjor entès. Però, per sort, arreu el tema està millor enfocat que mai abans. Veiem-ho.
El secretari d'Estat francès per al Comerç Exterior, Pierre Lelouche, un jueu nascut a Tunísia, considera que un aspecte cabdal dels sotracs actuals és "l'entrada del món àrab en la globalització". Precisa que l'actual "revolució a Tunísia és qualsevol cosa menys islamista".
Per la seva banda, el príncep Hicham -cosí germà del rei Mohamed VI, amb qui no té massa bones relacions- afirma que d'ara endavant "ja no hi haurà l'excepció àrab", entesa aquesta com un món genèricament no democràtic. El príncep, de 46 anys, viu als Estats Units, on financia un centre d'estudis a la Universitat de Princeton. Afirma també que "els nous moviments (al món arabomusulmà) ja no estan marcats pels vells antagonismes, com l'antiimperialisme, l'anticolonialisme o l'antilaïcisme. A les manifestacions de Tunis i d'El Caire -afirma- hi ha estat absent tot simbolisme religiós". Afegeix que "el conflicte araboisraelià ja no està al cor dels nous moviments de contestació, (mentre que) l'islamisme radical no els inspira gens ni mica".
Aquestes conviccions són també, des de fa anys, les meves i les de molts amics d'aquell immens món. Uns són àrabs i altres no ho són, sinó que pertanyen a pobles amb una llarga història d'opressió per part de l'expansionisme àrab. Uns són musulmans i altres no ho són. El que els uneix és el desig de llibertat, de democràcia i de pluralisme. Entenen -per ser obvi- que són els únics camins per assolir el progrés social.
Diverses vegades he al·ludit a l'immens progrés que ha representat el ben recent exercici del dret a l'autodeterminació de la part sud del Sudan. Vaig exposar com un antic diputat d'ERC va estar al servei del règim genocida del Sudan. S'explica que fa pocs dies els mitjans de comunicació de la Generalitat defensessin o envernissessin la tirania islamista sudanesa.
Ara hi ha una altra dada sense precedent. Resulta que el nou cap del consell militar egipci, el mariscal Mohamed Hussein Tantawi, no és àrab, sinó que pertany a una minoria nacional, els nubis, que representa un deu per cent dels 82 milions de ciutadans egipcis. Els nubis procedeixen del Sudan, avui sota una dictadura islamista i panarabista, amb la qual Egipte manté pèssimes relacions des de fa decennis.És una bona raó de més per creure que Tantawi no té cap simpatia per l'islamisme ni pel baasisme.
Tanmateix, a Catalunya tan li fa escriure o dir, com no escriure ni dir. Després d'anys en què la púrria comunista ha avalat tots els extremismes provinents del món arabomusulmà -ja fos l'islamisme o el baasisme, ambdós intrínsecament criminals-, ara aquí hi ha un garbuix que és, a la vegada, complementàriament i paradoxal, antiislamista i antiisraelià. De fet, és la típica atracció pels extrems. O, si es vol, l'efecte mirall: quan més t'acostes o t'allunyés del mirall, més ho fa la teva imatge. Un extremisme alimenta l'altre.
Fórem un país liberal i ponderat, mentre que ara en som l'antítesi. Una de les diverses manifestacions són les informacions de TV molt favorables als extremismes palestins. Ai las, estan amanides -un efecte mirall- pel militantisme proisraelià de la ignorant i egocèntrica Pilar Rahola. Llegeixo per Internet diaris israelians. Molts no publicarien els seus articles, per provocadors. Però aquí els extremismes estan a l'ordre del dia. Fins i tot Jordi Pujol s'ha tornat independentista als seus vuitanta anys.
Certament, existeixen els Germans Musulmans egipcis i seria millor que no existissin. Però la seva capacitat és molt limitada i ho serà cada vegada més si s'avala la democràcia a Egipte. Precisament Mubarak fomentà un antisemitisme descarat. Entre altres maneres, emetent el 2002 una sèrie de TV de 41 capítols, titulada "Un cavaller sense cavall" basada en els Protocols de Sion, un text impresentable, probablement obra de la policia tsarista. En un Egipte democràtic això no hagués estat possible.
En tot cas, criticar el procés democràtic egipci, a base de convertir en el julivert de totes les salses un partit certament islamista, però que no practica la violència, ni té res a veure amb la tirania iraniana, és tan deshonest com ho hagués estat, el 1976, criticar la Transició espanyola a base de posar en el centre de tot ETA o els Grapo. Precisament és la democràcia, amb una llibertat d'expressió que eviti la demagògia i l'apriorisme militant, el que sempre ha anat millor per a enterrar definitivament tots els extremismes, els d'allà i els d'aquí.
