Almenys 27 persones van morir ahir a la ciutat egípcia de Port Saïd després de l'anunci que 21 dels acusats seran executats per la tragèdia succeïda l'any passat a l'estadi de futbol d'aquesta ciutat, al nord-est del Caire. Segons el diari estatal Al-Ahram, la xifra provisional de ferits és de 250, molts d'ells en estat greu. Les mateixes fonts assenyalen que els incidents van ser provocats per familiars dels condemnats. Entre els morts hi ha almenys dos policies. Aquest brot de violència arribava l'endemà que nou persones morissin i 584 resultessin ferides en els disturbis registrats a tot el país amb motiu del segon aniversari de la revolució que va enderrocar Hosni Mubarak.

Els sagnants successos que en els dos últims dies han sacsejat diverses ciutats d'Egipte han deixat en evidència les diferències cada vegada més grans que separen la seva població.

El panorama polític a Egipte és d'una enorme complexitat, i un dels principals motius és perquè tots els seus protagonistes tenen part de raó.

És cert que el president, Mohammad Mursi, i els Germans Musulmans han guanyat, a dreta llei i de manera democràtica, totes les eleccions a les quals s'han presentat? Ho és.

És cert que, una vegada instal·lats en les altes esferes, com clama l'oposició, han utilitzat el seu poder com un corró per intentar consolidar un estat a la seva mesura? Sembla que també.

La gran paradoxa de l'Egipte d'avui dia és que tant islamistes com no islamistes, govern i oposició, s'acusen mútuament d'exactament el mateix: ser antidemòcrates i voler boicotejar la revolució que va fer caure Hosni Mubarak el 2011.

La interpretació estreta i maniquea que han fet Mursi i la Germandat del poder assolit a través de les urnes, amb actuacions tan polèmiques com el "cop de decret" constitucional del president el novembre, no ha contribuït massa a cisellar una imatge d'autèntics demòcrates.

Existeixen dubtes més que raonables sobre l'agenda que persegueix la Germandat, una organització acostumada a l'obscurantisme des de la seva mateixa gènesi l'any 1928, i de les seves concepcions sobre la democràcia.

Tampoc els falta raó als qui defensen que ha estat el propi Mursi qui ha contribuït de manera decisiva a la polarització que viu actualment la societat, sense prendre en compte allò ajustat de la seva victòria electoral, amb el 51 % dels vots, a les eleccions presidencials de fa set mesos.

No obstant això, en l'amalgama opositora -formada per un heterogeni grup d'interessos que barreja liberals, esquerrans, cristians i nostàlgics de l'antic règim- molts semblen no haver paït que, ara per ara, les forces islamistes són les més organitzades per guanyar eleccions. I fer-ho netament.

I és que els Germans Musulmans s'han preparat durant dècades per accedir al poder, i el suport popular que tenen al carrer encara és innegable, malgrat els últims esdeveniments.

Els greus disturbis que viu Egipte donaran combustible a la Germandat per acusar els seus rivals de no respectar la voluntat del poble i de voler recórrer a altres mètodes per desallotjar-los del poder.

L'ambigüitat de l'oposició, aglutinada en l'anomenat Front de Salvació Nacional, respecte als últims incidents violents també sembra dubtes sobre el seu compromís amb les vies democràtiques i sobre el seu possible oportunisme per intentar obtenir rèdits polítics al mig del marasme.

I després hi ha els revolucionaris, els joves de Tahrir, que en molts casos han patit en les seves pròpies carns la brutalitat de la policia i que han estat la punta de llança en les innombrables batalles de la revolució i de la convulsa transició.

Pretenen, abans que res, que es faci justícia amb els seus "màrtirs". Però, al mateix temps, han convertit la revolució en un fi últim, ?gai?rebé una forma de vida, en la qual no és clar quins són els límits ni si s'anteposa la democràcia a la pròpia revolució.

Tenen arguments més que suficients per sentir-se traïts per Mursi, a qui van defensar a les eleccions presidencials quan va disputar la segona volta enfront de l'exmilitar Ahmed Shafiq, l'últim primer ministre de Mubarak.

La manera com el president ha gestionat els assumptes del país, el Govern que va formar de tecnòcrates i islamistes i l'Assemblea Constituent dominada pels seus afins, no estava en el "full de ruta" dels revolucionaris quan van decidir donar suport a Mursi.

Enmig de tots ells, la majoria dels egipcis observen amb horror la sang que no deixa de vessar-se i només es pregunten si algun dia el seu país recobrarà la calma.