Els banquers de Déu

Els dubtes expressats pel Pontífex sobre les finances vaticanes porten al record les difícils relacions de l'Església amb els diners

08.07.2013 | 07:19

Enmig d'una nova tempesta vaticana, el papa Francesc ha expressat els seus dubtes sobre l'Institut per a les Obres de la Religió (IOR). "Cal només fins a cert punt" -va dir-. "Sant Pere no tenia compte al banc". Són declaracions que neixen presumiblement d'una reflexió sobre la difícil convivència entre l'Església i els diners i que preanuncien, segons els observadors papals, la reforma radical de la Cúria. Durant la llarga història del papat, els canvis en la Cúria han estat particularment motivats per problemes de naturalesa financera. En altres moments, no massa llunyans, aquestes convulsions van comportar saquejos, suborns i morts.
La seva Santedat s'haurà recordat de Marcinkus, el fill de l'immigrant lituà que es guanyava la vida envidrant les finestres dels gratacels de Chicago. Paul Casimir Marcinkus, president de l'IOR i un dels jugadors clau de la partida d'escacs que es va jugar durant anys entre el Vaticà i els grans bancs, va saber oblidar que els diners eren l'excrement del diable i va pronunciar aquella frase que no es podia dirigir l'Església amb l'avemaria, que encara figura al frontispici de les finances vaticanes.
El 26 agost de 1978 Albino Luciani va ser elegit Papa i successor de Pau VI. Des del primer moment va començar a circular dins de la Cúria la imatge d'un home inadequat per al lloc, un cor pur, massa simple per a la complexitat de l'aparell que estava a punt degovernar. No pocs cardenals es mostraven descontents amb l'elecció, però potser el més infeliç de tots era l'arquebisbe Marcinkus, que havia esperat fins a l'últim moment l'ascensió de Giuseppe Siri. El pontificat va durar 33 dies. Només la incredulitat i la sorpresa van superar les vacil·lacions vaticanes a l'hora d'explicar el com i el perquè de la sobtada mort de Joan Pau I. De seguida, els dubtes van deixar pas a les sospites d'assassinat; l'autòpsia del cadàver mai va arribar a realitzar-se, cosa que va disparar les especulacions.
L'escriptor anglès David Yallop va abonar al seu llibre En nom de Déu la tesi d'una conspiració homicida sustentada en sis presumptes autors de l'assassinat de Luciani: el secretari d'Estat del Vaticà, Jean Villot, el cardenal de Chicago, John Cody, el president de l'IOR, Marcinkus, el banquer de la Màfia, Michele Sindona, Roberto Calvi, president del Banco Ambrosiano, i Licio Gelli, venerable mestre de Lògia P2, una organització semiclandestina lligada al feixisme des dels seus inicis que tenia per finalitat la implantació d'un Estat autoritari a Itàlia. Gelli, la mà a l'ombra que protegia Calvi i Marcinkus, es finançava a través de l'Ambrosiano, així com el dirigent socialista Bettino Craxi, que va rebre milions a fons perdut.
Calvi va deixar Itàlia el 1982 assetjat pel descomunal deute contret pel seu banc. Va ser descobert als pocs dies per un empleat del Daily Express penjat del pont de Blackfriars a Londres. La Policia va comprovar que portava dos rellotges de la marca Patek Phillipe i diversos milers de dòlars a sobre, a més de quatre quilos de pedres a les butxaques. Primer es va dictaminar suïcidi i, més tard, els tribunals van establir que l'havien assassinat. Entre els acusats va figurar el dirigent mafiós Pippo Calò.
En els dies que van precedir al seu misteriós assassinat, Calvi havia escrit una carta a Joan Pau II advertint contra els enemics interns, dirigits, segons ell, per Agostino Cassaroli, secretari d'Estat del Vaticà. En ella, prometia callar amb el propòsit de salvar la vida. Les dues desaparicions, la de Luciani i la de Calvi, van ser recreades a la pantalla per la pel·lícula El Padrí III.
L'arquebisbe Marcinkus i el banquer Calvi van arribar a mantenir una relació molt estreta. El segon assessorava el cardenal i cobria les pèrdues en què incorria freqüentment procedents dels seus deliris borsaris. Tots dos es van familiaritzar amb el rentat del diner mafiós mitjançant les seves xarxes bancàries internacionals. L'Institut per a les Obres de la Religió, fundat com a comissió per a les causes pies per Lleó XIII, el 1887, va adquirir rellevància perquè era un banc especial, offshore per una banda, operant amb extraterritorialitat i, de l'altra, amb els peus a la terra, on el client podia entrar amb una maleta plena de diners de qualsevol procedència i sortir, sense un rebut, amb la seguretat que les quantitats circularien sense deixar rastre. Efectivament, no era així com ho entenia Sant Pere, però sí Paul Marcinkus, que abans de morir a Phoenix (Arizona) es va encarregar de deixar com a llegat per a la posteritat el seu pensament cristià basat en la teoria que l'Església no es dirigeix amb avemaries.
Luciani no pensava d'aquesta manera. S'oposava fermament al fet que l'Església usés els seus diners com un banc qualsevol. Calvi i Sindona havien fet discretes investigacions sobre la creixent irritació del Papa. Coincidint amb la seva elecció es va publicar una llista de 131 membres del clergat pertanyents a la lògia P2, la majoria del Vaticà. La llista va ser publicada pel petit diari Observador Político. L'autor de la investigació, el periodista Mino Pecorelli, ?desa?pareixeria poc temps després.

Declaració d'Independència

 
Consultori

Puigdemont al Parlament

Carles Puigdemont pot declarar la independència aquesta tarda però no ha aclarit si serà simbòlica o efectiva - El Govern espanyol, amb el suport del PSOE i Cs, diu que està disposat a prendre «les mesures que calguin» per evitar que tiri endavant


L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema