Els grecs han dit no a l'austeritat. En els termes populistes de Syriza, això significa rebutjar les dures mesures proposades pels socis europeus però, alhora, continuar rebent els seus diners. Significa també, segons els dirigents que es van encarregar de patrocinar el no, un major aval per negociar millors condicions. En darrer cas, un matalàs polític davant el risc d'abandonar la moneda única, a més d'una clau victimista a la qual agafar-se davant la fallida de Grècia i l'amenaça d'una catàstrofe humanitària per la manca de recursos i el tancament dels bancs.
Segons Tsipras, el categòric no del referèndum de diumenge passat enfortirà Grècia en les negociacions amb els creditors, cosa que està per veure. En qualsevol cas, també reforça els falcons alemanys i finlandesos disposats a deixar que els grecs caiguin a plom. A Grècia, els detractors del primer ministre l'acusen de distorsionar la realitat. Ell, els membres del seu govern i els socis de la ultradreta nacionalista, han estat durant aquests cinc mesos experts en la fabulació: quan són enxampats en la mentida recorren a una encara més gran per tapar les anteriors.
Més enllà de la negociació, el no aporta altres perspectives. Si al final Europa no transigeix, Grècia és expulsada de la zona euro i la seva economia es col·lapsa totalment, no serà gràcies al primer ministre i el seu govern. Sí, en canvi, culpa dels estrangers despietats i dels seus lacais locals que han fet campanya a favor del sí. En el món de Tsipras el «no» no significa una ruptura amb els socis -que tot i el desafiament de seguir confiant en ell i en els seus ministres- sinó un retorn a l'Europa dels principis i de la dignitat. Traduït, aquest deliri pueril equival a que el resultat del referèndum grec farà als socis millors persones i millor a la UE. Increïblement sorprenent.
Tsipras sosté tot això perquè sap que, després de cinc anys de penúries, patiments i humiliacions, els grecs poden ser fàcilment manipulats a través de les falses promeses o de les invocacions grandiloqüents. En aquest sentit, el primer ministre no ha fet altra cosa que seguir amb l'estratègia de la desesperació que va utilitzar per guanyar les eleccions al gener.
La tragèdia de Tsipras i dels grecs és que, en comptes d'aprofitar l'oportunitat de les urnes i dirigir al seu poble per un camí més segur, ha optat per conduir-lo a l'abisme i romandre captiu del grup d'activistes del qual forma part i del seu estret cercle d'assessors.
El futur
Qualsevol pas resulta ara comprometedor per al futur de Grècia i també per a la credibilitat del projecte europeu que depèn, a més, del contagi de la demagògia populista en altres països socis de la UE. No cal obviar als que han patrocinat el no: els grups radicals d'esquerra, la ultradreta que governa amb Syriza i el partit neonazi Aurora Daurada. Ni tampoc oblidar els que han celebrat aquest resultat: els antieuropeistes ultres del partit de Le Pen, i Podem, a Espanya, per no parlar de l'eco llunyà de satisfacció del chavisme que encapçala Maduro a Veneçuela. Aquesta aliança d'interessos resulta, si més no, desassossegant.
Els escenaris que contemplen els analistes són varis però cap d'ells bo. Els més optimistes confien que l'eurozona no desconnecti a Grècia immediatament. El BCE, dilluns pendent de la reunió de Merkel i Hollande, va optar per mantenir la liquiditat el més baixa possible. D'aquesta manera es podran reprendre les converses amb l'objecte d'arribar a un acord provisional. Un acord creïble com dilluns mateix va exigir la cancellera alemanya, en qualsevol cas, molt llunyà del que pretén el Govern grec. Encara que és possible que, davant la falta d'informació del poble, Tsipras intenti vendre com el resultat de la seva victòria tàctica del diumenge. La fi primordial seria, en qualsevol cas, donar temps a l'eurozona i a Grècia, i d'aquesta manera evitar una crisi humanitària.
El pitjor dels desenllaços no es produirà de moment. Suposaria la congelació de les converses, la desconnexió del BCE, la continuació del «corralito», una altra moneda i l'enfonsament social. N'hi ha que asseguren que el BCE, preocupat per l'abast polític, no prendrà cap decisió que pugui conduir als bancs grecs a una mort sobtada, independentment del resultat de les converses entre Grècia i l'eurozona.
En el pla polític, analistes i diplomàtics creuen que els principals actors de la UE no permetran Tsipras convertir-se en un heroi, ni tan sols sortir reforçat de les negociacions. "bviament no comparteixen el mateix optimisme d'Atenes sobre el resultat del diàleg després de la victòria del no en les urnes. Aviat es veurà.
Per història antiga, Grècia és el bressol d'Europa. Però com escriu en un dels seus aforismes Nikos Dimou, autor de La desgràcia de ser grec, a Grècia la separen d'Europa més coses que les que la hi uneixen. Els ecos dels grans moviments culturals de la civilització europea contemporània amb prou feines arriben a la vella Hèl·lade. Ni l'Escolàstica medieval, ni el Renaixement, ni la Reforma, ni la Il·lustració, ni la Revolució Industrial. Probablement té raó Dimou: pel que fa a cultura es troba més a prop de la Rússia ortodoxa dels eslavòfils que de l'Europa dels racionalistes. Per no parlar de les influències orientals. Són moltes les raons per les quals Grècia se sent fora, però als grecs els sap greu quan els ho diuen. De la mateixa manera que no suporten que el cafè amb pòsits de pols que beuen es digui turc.
Grècia, encara que també podria ocórrer en una altre lloc i en determinades circumstàncies, és la terra dels mites que els mateixos grecs han fabricat per fugir de la realitat. Probablement tinguin aquí la resposta que avui es pregunten: «què és el què celebren els grecs agitant les banderes al voltant de les fogueres de la seva ruïna».
