Els sis caces F-16 que des de fa uns dies operen contra posicions del grup Estat Islàmic (EI) a Síria i l'Iraq triguen només sis minuts a fer un trajecte en el qual, des de territori iraquià, consumien mitja hora. Per a Washington, aquest és el canvi més notable derivat de l'acord assolit amb Turquia a finals de juliol, quan, després d'una sèrie d'atemptats i atacs atribuïts als gihadistes, el Govern d'Erdogan va anunciar l'enduriment de la seva actitud cap a l'EI. Ankara, a més d'autoritzar els avions dels EUA a usar l'estratègica base d'Incirlik, va proclamar la seva determinació de colpejar per aire els gihadistes i va expressar la seva voluntat de crear una zona d'exclusió aèria a la frontera turcosiriana.

No obstant això, en la pràctica, la zona d'exclusió, que hauria de limitar la capacitat de l'aviació de Damasc i reduir la pressió dels refugiats sirians sobre Turquia, és encara un miratge. Quant als atacs turcs a l'EI, el seu nombre és infinitesimal, ja que el gruix del desplegament aeri s'ha dirigit contra els milicians kurds, que han respost amb una escalada guerrillera i terrorista que va causar una desena de morts. En particular, Ankara colpeja posicions al Kurdistan iraquià, autèntic santuari des del qual els "peixmergues" alimenten les seves ofensives contra els gihadistes tant a Síria com a l'Iraq. Tot sembla indicar, en efecte, que Turquia té molt més interès a delmar els kurds, el seu enemic intern des de fa dècades, que els efectius de l'EI, als quals des de fa molts mesos deixa circular amb molta benevolència per la seva frontera amb Síria. No en va, els gihadistes compleixen per a Ankara la doble funció de mantenir contra les cordes el règim de Damasc, enemic de Turquia, i desgastar els propis milicians kurds. I no en va també, l'aliança dels kurds amb els "descontents" de la plaça Taskim va posar fi el passat juny als 13 anys de majoria absoluta d'Erdogan. Un Erdogan cada cop més decidit a convocar noves eleccions, i més, tenint en compte el fracàs en el diàleg per formar govern, però aquesta vegada en un afavoridor ambient d'escalada militar.

Així les coses, no sembla per ara que l'anunciat canvi d'actitud turc hagi de reduir de manera dràstica el poder de l'autoanomenat "califat", al qual l'única aliança que li ha fet mal des de la seva proclamació fa una mica més d'un any ha estat la dels EUA amb els kurds. Totes les anàlisis coincideixen que el foc aeri és insuficient per vèncer els gihadistes si no va acompanyat d'una enèrgica acció a terra. Però els EUA estan fracassant a formar tropes de rebels sirians que compleixin aquesta funció. L'últim intent fins a la data, l'anomenada Divisió 30, un exigu grup de 50 homes, ha saltat pels aires poc després de tocar territori sirià. I pel que fa a temptatives anteriors, només cal dir que contingents formats per la CIA a Jordània van acabar alimentant les hosts gihadistes de l'EI. De manera que el preu pagat pels EUA per utilitzar les bases turques sembla augurar que el que es guanyi per aire en forma de facilitat de bombardeig es perdrà per terra en forma de debilitat kurda.

Alhora que es produïa aquest gir en el conflicte, els EUA, recentment arribats al pacte nuclear amb l'Iran -aliat tàctic de Rússia i, al costat de Moscou, principal valedor del règim de Damasc-, han sondejat fins on arriba la disposició anunciada per Putin al juny d'implicar-se en la lluita contra l'EI. La resposta no ha estat molt encoratjadora per als EUA, ja que l'eix de la proposta russa és crear una coalició en què s'incloguin tant les forces de Damasc com els kurds i els rebels sirians no gihadistes.

Cooperació difícil

Rússia ha destacat a més les dificultats d'assolir una col·laboració amb els EUA mentre Washington segueixi donant suport als rebels i amenaci d'atacar per aire les forces de Damasc que xoquin amb els insurgents. Mentrestant, el "califat", que ha patit un replegament territorial important des de fa un any, sembla estar més preocupat de construir estructures estatals que d'estendre's en el mapa.

Aquest estat de coses suscita tres breus reflexions. La primera gira al voltant de Rússia: cal concloure que les contrapartides exigides per Moscou, amb probabilitat centrades a Ucraïna i les sancions dels EUA i la UE, no estan sent degudament ateses. Les altres dues afecten el conflicte en si i es formulen com a preguntes.

En primer lloc, és determinant l'ajuda russa en un conflicte en què analistes oficials i privats insisteixen que la clau està en l'actitud dels governs i en la de les poblacions islàmiques? En segon lloc, hi ha, més enllà de la retòrica, autèntica voluntat de liquidar el grup Estat Islàmic? O l'objectiu és més aviat contenir-lo a través d'una guerra de desgast que ha permès, per a satisfacció d'amplis sectors del Pentàgon, els republicans i la indústria militar, retenir els EUA en un Pròxim Orient del qual Obama, molt més preocupat per la Xina i l'Extrem Orient, en volia sortir tant sí com no?