La història perd substància quan la tens a l'abast de la mà. Els esdeveniments de la jornada d'ahir s'assaboriran millor d'aquí a cent anys, en vida de tots els presents. Per exemple, la imatge camí del tribunal penal de Cristina de Borbó i d'Iñaki Urdangarin. No es van allotjar a Marivent, ja és alguna cosa. Tampoc es van agafar de la mà, en una d'aquestes metàfores que desencadenen la vena poètica de l'advocat de la filla i germana de Reis.
Per a què dilapidar verbositat, quan la peripècia de la Infanta en la jornada d'ahir es resumeix en una paraula: seriosa. Com si en qualsevol moment pogués ser convocada per regnar. Fins i tot el timorat Pedro Sánchez, líder d'un partit que ha amnistiat Rodrigo Rato i així li va, es va atrevir a recomanar ahir a Cristina de Borbó que renunciés als seus drets successoris.
En aposentar-se a la banqueta, el tron ??més ingrat que va poder imaginar, Cristina de Borbó va haver de meditar entorn de l'infortuni que s'abat sobre els que són beneïts per Rajoy. «Estic convençut que a la Infanta li anirà bé», va assegurar el president del Govern quan la seva clienta ni tan sols havia declarat davant Castro. El vídeo en bucle d'ahir no garanteix precisament que hagi millorat la situació de l'acusada, i el líder del PP no pot ocupar-se de la germana del Rei perquè està reconquerint Catalunya. Assegut, com la Infanta.
El catedràtic Jesús María Silva no ens podia privar de les seves visions lorquianes. El lletrat es va compadir de la seva clienta, perquè «és un malson que la Infanta estigui a la banqueta». Tota persona de bé ha de solidaritzar-se amb aquests trastorns del son aristocràtic, que commou amb especial intensitat els que ens confessem lectors de Hola! . No obstant això, l'advocat alemany va oblidar els malsons que la conducta impròpia de la Infanta ha causat als honestos contribuents, despullats dels seus diners per l'Institut Nóos.
Qualsevol dormiria millor, amb els sis milions d'euros saquejats de Balears i València. Per no parlar del malson que a propagat l'acusada en la seva Família Reial, inclosa l'abdicació a contrapeu del seu august pare. De moment, Joan Carles de Borbó és la persona que ha pagat un preu més alt per l'escàndol que ha portat a la banqueta la seva filla. Els errors en la gestió d'una crisi es tornen contra els responsables de solucionar-la.
El periodista és el professional que sempre sabia el que havia de passar, però va oblidar publicar-ho. Despullats d'aquest fingiment, ahir vam explorar facetes inesperades del cas Infanta. Es va escenificar el dany irremeiable a la monarquia, amb la família Borbó col·locada a l'altura de la família Pujol. En la versió més favorable als seus interessos, Cristina de Borbó es va beneficiar de centenars de milers d'euros defraudats a Hisenda, a través d'una societat en què posseïa el cinquanta per cent. I no s'asseu a la banqueta dels acusats per una arbitrarietat del jutge Castro, el seu enjudiciament compta amb l'aval de tres magistrats de l'Audiència. Pocs reus han gaudit de majors garanties. Tot i la il·lusió de novetat que pretén el procés, aquest cas ha estat jutjat ja més vegades que el clan Gambino.
Donada la impossibilitat de prejutjar, serà entretingut comprovar si 3 magistrades que han treballat tant com la Infanta i poden competir amb la duresa de la seva agenda, ratificaran el fabulós argument que la dona no sap què fa el seu marit i signa en la línia de punts que l'home li ordena. I a més, que aquest comportament resulta exemplar, segons pretén l'entusiasta defensa de Cristina de Borbó.
Una sessió de tècnica jurídica no aporta la simfonia idònia per entrar en la història. Es preparava ahir un assalt de tempteig. Els galls de la defensa lluïen les seves crestes engalanades. Els mateixos advocats que exigien la retirada de l'acusació contra els seus clients, o l'anul·lació completa de la instrucció, pactaran demà confessions o conversions amb la fiscalia si es frustra la tàctica bel·licosa. És una versió del clàssic de Groucho, «aquests són els meus principis però, si no li agraden, en tinc d'altres». En Dret Penal, aquesta mecànica es coneix com la recerca de la veritat. De fet, l'èmfasi de Pedro Horrach en unir els destins tributaris d'Ana María Tejeiro i Cristina de Borbó avala els preparatius de la gran coalició. Urdangarin i Diego Torres intercanviaven confidències perquè tornen a cavalcar junts, ara a la recerca d'un pacte amb la fiscalia que també afavoreixi les seves dones.
Enverinats sens dubte pel cinema de judicis, pensàvem que la disjuntiva del fiscal consistia a acusar o callar. Fer-se a una banda, que diria Artur Mas. En exculpar apassionadament desvirtua la seva imatge, però Horrach va tornar a competir en arravatament amb la defensa de pagament de la Infanta. Més xocant resulta que intenti rescatar la germana de Felip de Borbó citant elogiosament Manuel Azaña, liquidador de la monarquia borbònica i president de la República. En algun racó hi ha d'haver cites de Groucho menys comprometedores.
Comparació amb Ana Mato
Horrach manté que ha defensat la innocència penal de la Infanta «des del primer minut». És a dir, que no hagués modificat el seu criteri inamovible per un descobriment en el minut deu. Sobre la gespa parafrasejada pel fiscal, aquesta rigidesa tàctica ha conduït Mourinho a la ruïna en les seves empreses més recents. L'acusador públic efectua comparacions amb Ana Mato, de la qual s'ha anunciat que s'asseurà a la banqueta, que no tenia societats al cinquanta per cent amb el Jaguar del seu marit i que va dimitir del ministeri de Sanitat, per enumerar les diferències més cridaneres amb Cristina de Borbó.
Potser seria més útil que Horrach efectués comparacions amb els exemples de la seva pròpia carrera en què va lluitar per exonerar qui creia innocent d'una acusació aliena, amb la mateixa intrepidesa desplegada per preservar la Infanta. Porta centenars de folis i moltes compareixences públiques consagrades a la seva creuada exculpatòria. I a continuació reclama mig milió d'euros de responsabilitat civil a Cristina de Borbó.
La justícia consisteix en explicar-se, una evidència a la qual es resisteixen els seus operadors. Al marge de la seva actuació intramurs, Virginia López Negrete ha après a sintetitzar les seqüeles de la doctrina Botín davant els informadors concentrats a l'exterior de la sala. La seva reconvenció a Miquel Roca, en enfatitzar-li que un pare de la Constitució no hauria de ser tan mesquí en l'ús de l'acusació popular, és del més efectista escoltat ahir. L'escàndol no només es decideix a la sala, els mateixos advocats que denigren la pena de telenotícies creixen un pam quan els apunta una càmera.
Sobretot, no incórrer en el vici de la normalitat esgrimida per les defenses. Els que pregonen, com Roca, l'exaltació democràtica que una integrant de la Família Reial pugui seure a la banqueta igual que la filla d'una família qualsevol, estan concloent que la delinqüència és un avatar més de la Família Reial. Li treuen importància al cas Infanta. Oculten la gravetat que una dona sobrecarregada de privilegis, fins i tot a l'hora de ser processada, els aprofiti com a trampolí per defraudar presumptament al fisc. L'Agència Tributària, també exculpadora, no ha aclarit encara perquè només va iniciar la inspecció de la societat Aizoon dels Borbó Urdangarin quan ja havien saltat les alarmes judicials.
