La repetició de les eleccions generals per falta d'acord entre els grups polítics per formar Govern és un fet inèdit en la història d'Espanya i que només té un precedent a Europa des de la Segona Guerra Mundial: els comicis de Grècia celebrats l'any 2012.
El Regne Unit, Alemanya, França, Àustria, Holanda, Bèlgica, i fins i tot Itàlia han tingut governs en minoria en múltiples ocasions que han forçat l'avançament de les eleccions, amb legislatures en alguns casos molt breus, però mai han viscut una situació en la qual la falta d'acord polític impedia formar Govern.
En concret, Espanya ha celebrat en període de democràcia un total de dotze eleccions generals, deu eleccions locals, set al Parlament Europeu i, en general, eleccions en les comunitats autònomes cada quatre anys. En aquest sentit, el nombre de convocatòries electorals per part de les comunitats des de les primeres autonòmiques de 1983 ha estat de 153, agrupades en 43 jornades, ja que tretze de les 17 autonomies, les de règim general, convoquen els seus respectius comicis el mateix dia. D'aquest total de 153, només en una ocasió, el 2003 a la Comunitat de Madrid, va caldre repetir les eleccions.
Això va succeir després de l'anomenat "Tamayazo", el nom amb què va passar a la història la decisió de dos diputats socialistes de l'Assemblea de Madrid, Eduardo Tamayo i Maite Sáez, d'absentar-se del ple i impedir així que el socialista Rafael Simancas governés a la Comunitat després dels comicis celebrats el 25 de maig. Amb aquesta acció, Tamayo i Sáez van trencar la disciplina de vot del seu partit i van provocar una crisi institucional sense precedents, on cap dels grups polítics tenia majoria suficient per poder escollir president. Aleshores, el Partit Popular havia aconseguit 55 escons a les eleccions de maig, 47 el PSOE i 9 Esquerra Unida. Cinc mesos i una nova cita amb les urnes després, els populars sumaven 57 escons, un més dels necessaris per governar amb majoria absoluta i dos més que els obtinguts el maig, enfront del PSOE, que en va obtenir 45 -dos menys que en els del 25 de maig- i els 9 que va repetir Esquerra Unida.
El precedent grec
El de Madrid és l'únic precedent d'una repetició electoral a Espanya en els seus 40 anys de democràcia. El mateix passa a Europa, on només els grecs van haver de tornar a les urnes davant la falta d'acord dels partits per tirar endavant un Govern.
El cas hel·lè es contextualitza en el 6 de maig de 2012, durant les eleccions generals que van donar 108 escons a Nova Democràcia, el partit d'Andonis Samaras, 52 a Syriza, el d'Alexis Tsipras, i 41 al Pasok liderat per Evangelos Venizelos. La majoria absoluta al Parlament grec se situa en 151 escons, una xifra a la qual la suma de Nova Democràcia i Pasok no arribava per tan sols dos diputats.
Andonis Samaras va rebre el mandat per formar govern, compromís que va declinar a les poques hores davant la impossibilitat d'aconseguir un pacte. Tsipras (Syriza) i Venizelos (Pasok) van assumir, respectivament, el segon i tercer intent per formar govern, però finalment les negociacions van fracassar i el president de la República va optar per la formació d'un govern interí dirigit pel jurista Panagiotis Pikrammenos.
El govern de Pikrammenos va durar 35 dies, concretament els que es van trigar a convocar les noves eleccions que van tenir lloc el 17 de juny, en què el vencedor va ser Samaras, que va augmentar 21 diputats respecte a les eleccions de maig. Nova Democràcia, doncs, va obtenir 129 escons, el Pasok 33 -va perdre 8 representants- i Syriza va ser la sorpresa electoral, en pujar 19 escons des de maig i quedar com a segona força política amb 71 parlamentaris un mes després.
Per trobar un cas semblant fora de la Unió Europea cal viatjar fins a Turquia, país que va cridar a les urnes dues vegades els seus ciutadans amb tan sols cinc mesos de diferència per escollir els seus representants al Parlament després del fracàs en les negociacions per tal de formar una coalició de govern.
En aquell cas, durant els comicis del 7 de juny la força guanyadora va ser el partit Justícia i Desenvolupament (AKP), al qual pertany el president turc, Recep Tayyip Erdogan, que va obtenir un 40,8% dels vots i 255 escons. Cinc mesos després, en el marc de les eleccions de l'1 de novembre, el partit Justícia i Desenvolupament va aconseguir la majoria absoluta en aconseguir un 49,3% dels vots i 316 diputats d'un total de 550 escons.
Així doncs, només hi ha tres antecedents de la repetició electoral que els espanyols viuran el 26 de juny: un a Europa (Grècia), un altre a una autonomia (Madrid) i, el més recent, a Turquia. En els tres casos, el partit que havia guanyat els primers comicis va augmentar el seu avantatge sobre els adversaris en els segons i va baixar la participació dels ciutadans. Aquesta tendència es va fer palesa especialment a Madrid, on la repetició de les eleccions va baixar la participació en 9,7 punts. A Grècia, el descens de la participació en els segons comicis va ser d'un 2,63%, mentre que a Turquia va ser de l'1,45%.
