Si un militant del PP hagués viatjat fa set anys a Mart i hagués aterrat a les Corts Valencianes a les 21 hores de dijous passat, 15 de setembre de 2016, segurament s'hauria posat les mans al cap. El primer que li hauria sorprès és veure el seu partit a la bancada de l'oposició; el més probable és que no reconegués molts dels diputats, i, això és segur, hauria quedat en estat de xoc en assistir al vot del repudi dels seus a l'"alcaldessa d'Espanya", Rita Barberá. El nostre afiliat hauria necessitat una bona tassa de til·la i diverses hores a l'hemeroteca per posar-se al dia del viatge als inferns del qual l'organització de la gavina no pot baixar. Una traumàtica travessia durant la qual el partit ha vist deteriorada la seva imatge per la successió de casos de corrupció i s'ha quedat sense referents del passat: sense patriarques, ni matriarques, sense famílies.

El nou PPCV que lidera Isabel Bonig es va posar com a objectiu la renovació quan va prendre les regnes de l'organització després de la desfeta electoral del 25-M. I això és ja una realitat. No és que ja no hi siguin els qui manaven llavors (alguna cosa, d'altra banda, lògic després de vint anys al poder), sinó que els que van influir i podien seguir influint han estat arrossegats d'una manera o altra pel tsunami dels assumptes tèrbols. Això sí, la regeneració més que ordenada, ha estat abrupta: a cop de detencions, imputacions, sumaris i de penes de telenotícies.

És cert que al nostre fictici militant no hauria de generar-li una sorpresa majúscula la caiguda de determinats tòtems del PP. Hi ha personatges polèmics als quals l'ombra de la sospita venia acompanyant des de fa anys: l'expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, o el "trànsfuga" Rafael Blasco atresoraven ja morts a l'armari.

També és cert que en els orígens del PP valencià la boira va envoltar personatges que llavors, durant i després van arribar a tenir molt poder. Els casos Sanz i Naseiro formen part d'aquest passat negre del PP, si bé alguns dels seus protagonistes van sortir indemnes. A Vicente Sanz, la difusió de la comprometedora gravació en què declarava la seva intenció d'enriquir-se amb la política amb un "i ara, a forrar-se" (que erròniament s'atribueix a Eduardo Zaplana), li va costar el càrrec de secretari general del PP el 1994. La seva dimissió va ser el punt culminant del cas de la suposada adjudicació irregular dels mapes verd i sonor de Benidorm quan Zaplana era alcalde de la capital de la Marina Baixa. Però Sanz, va seguir amb torejant a la plaça, tot i que en un altre lloc: a RTVV. Allà, al capdavant de Recursos Humans, el va enviar Zaplana quan va conquistar el Palau de la Generalitat el 1995. Sanz va aguantar fins que fa un any va ser condemnat per abusos sexuals.

A Zaplana, per la seva banda, els assumptes tèrbols el van perseguir (Terra Mítica, IVEX, etc), però la veritat és que mai li van esquitxar fins al punt de comprometre la seva carrera política o obligar-lo a trepitjar un jutjat. En la seva etapa, no exempta de polèmiques i on es van asseure els fonaments dels grans projectes i l'especulació urbanística (el brou de cultiu dels futurs casos de corrupció), només un gran escàndol va tenir conseqüències polítiques en el seu equip: el cas de les cessions de crèdit del Banc Santander que va acabar amb la carrera política de Luis Fernando Cartagena i va aixecar de nou les sospites de finançament irregular del PP.

Amb tot, el després exministre d'Aznar i el també expresident de la Generalitat, Alberto Fabra, són els únics càrrecs institucions de primer nivell que la riuada de la corrupció no s'ha emportat.

Excepcions al marge, l'escenari és dantesc: excàrrecs del primer nivell institucional o orgànics a la presó (Rafael Blasco i Carlos Fabra); detinguts (José Luis Olivas, José Joaquín Ripoll, Serafín Castellano, Alfonso Rus), processats (Ricardo Costa, Vicente Rambla), jutjats (Milagrosa Martínez), imputats (Sonia Castedo, Juan Cotino) i / o en el punt de mira d'investigacions (Francesc Camps o la mateixa Rita Barberá).

Però més enllà de l'acumulació de populars contaminats (la llista arriba al centenar si es baixa en l'escalafó) la tragèdia de l'organització és que està condemnada a renegar del passat i dels que en algun moment van poder deixar la seva empremta. A Rafael Blasco, condemnat pel frau en les ajudes a Cooperació, el nou Consell ja li ha retirat plaques amb el seu nom, però al ritme que avança la voràgine judicial, el llegat dels que van governar la Generalitat, van trepitjar catifes i van estar a la pomada de les grans decisions està condemnat al repudi.

El cas de Barberá és paradigmàtic. Cinc majories absolutes, la veu que Moncloa escoltava, l'amiga de Mariano Rajoy, la icona del PP valencià, el miracle de la dreta en una comunitat que semblava lliurada de per vida al socialisme. Si és la "cap" a ser persona "tòxica" fins i tot per als que van créixer políticament sota les seves faldilles.

El seu no és un cas aïllat. Taula es va portar als rusistes; el cas Fabra als fabristes; els vestits i Gürtel als campsistes, Brugal als ripollistes. Fins a la família cristiana s'ha quedat sense timoner amb el particular viacrucis judicial en què està immers l'exconseller i expresident de les Corts, Juan Cotino. La baralla popular s'ha quedat sense asos ni reines i ara sí està obligada a partir de zero.

Per a alguns és una oportunitat històrica en un partit on el presidencialisme i les lleialtats (també les traïcions) van ser senyal d'identitat. Amb la tempesta que el PP té sobre del cap, a Bonig li serà complicat (fins i tot si arriba al Palau) reunir l'exèrcit d'acòlits i el núvol d'admiradors que anys abans acompanyaven personatges com Zaplana, Camps o Barberá i que contenien l'alè al seu pas. El més probable és que no aspiri a això, però millor no intentar ser fetitxe en un partit que va deixar de ser invencible.