El nostre món és el món

Discreció, la màxima; obertura, escassa

06.11.2016 | 06:30

Certa sorpresa davant de noms com Alfonso Dastis, nou ministre d'Exteriors; Íñigo de la Serna, de Foment, i fins i tot de la catalana Dolors Montserrat, de Sanitat. Una constatació: surten només els obligats. Margallo perquè el ministre d'Exteriors no pot tenir incontinència verbal i passar-se la meitat del temps pontificant sobre Catalunya. Fernández Díaz perquè el ministre català (i amic de Rajoy) ha anat massa lluny en el seu contenciós amb la Generalitat. Morenés perquè calia donar un ministeri de categoria com Defensa -tampoc central- a De Cospedal.
Després, un somriure. És un govern Rajoy, Rajoy, amb tot el poder concentrat en ell i en la fidel Soraya Sáenz de Santamaría, que és alhora deixebla i escudera. Tota la resta és poder delegat i més repartit. Àrea Econòmica: a De Guindos li dóna el caramel d'Indústria però no presidirà la Comissió Delegada ni prescindirà de Montoro. Perquè Cristóbal sap quadrar els comptes i fins i tot abaixar impostos quan convé, malgrat Brussel·les. I Fátima Báñez ha fet amb aplaudiment tècnic la reforma laboral i de les pensions. I a l'ambiciós Álvaro Nadal, que piafava d'impaciència a La Moncloa, li dóna Energia. Equip econòmic confirmat i amb més comandament de Rajoy.
A l'àrea política, Soraya segueix sent la reina del "mambo" però l'allibera del càrrec de portaveu -que tenia arestes i podia desgastar-la- i la relleva per Íñigo Méndez de Vigo, un democristià tranquil, aperturista dins d'un ordre (va ser cap de gabinet de Marcelino Oreja), europeista i que ha començat a desmuntar "l'error Wert" amb poca gesticulació. I després, en lloc de buscar obertura -algú per negociar amb Ciutadans i el PSOE, ja que només té 137 escons, i amb Catalunya, on pot haver-hi xoc de trens- recorre a la professionalitat. Rafael Catalá, que sap navegar amb el rumb que Rajoy intueix amb determinació, segueix a Justícia. I arriben dos alcaldes amb perfil polític discret però eficients: Juan Ignacio Zoido, jutge, que va ser alcalde de Sevilla i després president del PP andalús, a la complicada cartera d'Interior, i Íñigo de la Serna, veterà alcalde de Santander i enginyer de Camins (un altre alt Cos de l'Estat) que -atenció- governava gràcies a Ciutadans, a Foment. A més, a Exteriors l'incontinent Margallo és rellevat per un diplomàtic discret, Alfonso Dastis, que ocupava l'ambaixada clau davant la UE des que Rajoy va arribar al poder. I la també discreta Isabel García Tejerina segueix a Agricultura. Una dona professional per al camp encaixa amb el missatge de conservadorisme obert que Rajoy vol llançar a l'Espanya interior. I queda la jove catalana Dolors Montserrat. Rajoy no podia no nomenar un ministre català, però no li ha agradat haver de prescindir de Fernández Díaz. Tampoc volia nomenar algú que fos un gest a Catalunya i pogués tenir iniciatives arriscades. Per això, en tot cas, ja hi són ell i Soraya (i tanca Espanya). Solució: nomena una diputada jove i aplicada però sense molta personalitat. Això sí, amb dos atributs: ser filla de Dolors Montserrat, militant històrica i fidel del PPC des de Fraga, i estar pròxima a Jorge Fernández Díaz. Catalunya és el domini reservat de Rajoy (i amb Soraya d'ajudant de cambra). Entesos?
Rajoy havia de resoldre una equació de dues incògnites: la primera era continuïtat-seguretat. Aprovat alt. La segona era obertura i voluntat de negociació. Aquí queda molt lluny del que s'espera i seria convenient. Però ell pretén compensar-ho amb més professionalitat (Zoido, Dastis i Íñigo de la Serna).
No hi ha cap garantia que un govern així pugui governar sense majoria i amb el 47,8% dels catalans demanant la independència. Però Rajoy és Rajoy i ha sortit president malgrat que el 20-D hi havia més diputats d'esquerres que de dretes. I amb Iglesias d'aspirant a liderar l'oposició s'ha de sentir segur. Potser confia en excés que l'esquerra i els altres es fragmenten millor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

Enllaços recomanats: Premis cinema