El gir de Donald Trump en el seu discurs d'acceptació va ser fort. Va passar d'empresonar Hillary Clinton, un monstre de corrupció, a lloar-la per la seva dedicació a Amèrica. I no va parlar del mur amb Mèxic sinó d'una gran inversió en obra pública. El Premi Nobel Paul Krugman, keynesià i gran crític de Trump, s'havia de fregar els ulls. Ha estat el dogmatisme republicà contra el dèficit públic el que ha impedit a Obama una política fiscal expansiva.

És possible que Trump recorri a abaixar impostos (ho ha promès i ho va fer Reagan) i a les inversions en infraestructura per animar una economia que ja va bé i satisfer els votants queixosos? I que enterri el tractat comercial que es negociava amb Europa -com demana també Podem- però no faci grans estralls en el lliure comerç? I que la seva política contra la immigració es limiti a alguns gestos?

No és segur. Ni tampoc que sàpiga equilibrar les seves promeses amb un govern responsable. Depèn molt del seu partit, que el pot moderar, però encara més de la seva voluntat real que veurem amb els seus nomenaments. Ja ha fet l'exgovernador de Nova Jersey, Chris Christie, un republicà moderat, el cap de l'equip per al traspàs de poders. I es parla de republicans coneguts per càrrecs rellevants. De l'antic alcalde de llei i ordre de Nova York, Giuliani, com a fiscal general. O de Newt Gingrich, líder de la revolució conservadora de 1994, que va ser president de la Cambra de Representants i va frenar l'impuls inicial de Bill Clinton.

Hi ha incertesa però pot ser que l'alarma de l'esquerra europea, o del centreesquerra americà del New York Times, o de mitjans liberal-conservadors com The Economist o el Financial Times, hagi estat excessiva. Amèrica ha girat a la dreta amb Trump i Manhatan, on Hillary ha tret més del 80% dels vots, està deprimida. Però no és la fi del món si tornen a manar republicans com Giuliani o Gingrich. La gran incògnita, que donarà moltes claus, és el futur secretari del Tresor.

L'indubtable és que la victòria del populista Trump (autèntica o de màrqueting) inquieta i no presagia res de bo per al referèndum italià de desembre, o les eleccions holandeses de març, franceses de maig, o fins i tot alemanyes de setembre. Que Marine Le Pen sigui a la primavera la llogatera de l'Elisi, un mal somni per a l'euro, no és probable. Però ho és més avui que si Hillary fos presidenta.