Avinguda Jaume I, Girona, tardor-hivern del 2002. Despatx de l’aleshores delegat de la Generalitat a Girona, Carles Llorens. Entra un irlandès que respon al nom d’Eddie Wilson. Li explica a Llorens que representa una línia aèria que havia començat a operar l’any 1985 i que, aleshores, tot just encetat el nou mil·leni, havia dissenyat una estratègia comercial infal·lible per menjar-se l’espai aeri europeu. I que Girona entrava en els seus plans. I que volien començar a volar des de l’aeroport de Vilobí d’Onyar. I que ho volien fer de seguida. I que vendrien bitllets a un preu inversemblant: nou euros; sí, nou.
Al llavors delegat, ara secretari general de l’Organització de Regions Unides-Fogar i consultor internacional, si el punxen no li treuen sang: ¿vols regulars a l’estranger des d’un aeroport inhòspit i decadent que només despertava interès quan s’hi programava la súperquina de Nadal i quan alguna nova aventura aeronàutica proposava connexions fallides amb la ciutat de Madrid?
Superat l’estupor inicial, Llorens, que aquell dia va «intuir» que els senyors de Ryanair havien mantingut contacte amb d’altres institucions locals amb menys èxit, va recollir el guant que li acabava de llançar un desconegut Wilson en tant que representant d’una companyia d’aviació comercial incògnita. «Ens interessa molt», va ser la resposta del delegat del Govern. «M’hi deixaré les celles», recorda que els va dir, «més o menys». Fi de la reunió i encaixada de mans: la missió següent de Carles Llorens consistia en despenjar el telèfon per parlar amb Barcelona i convèncer els seus superiors al Govern que el festeig dels emissaris de la família Ryan, propietària de la línia aèria, anava de debò. Admet Llorens al fil d’això que els primers intents amb Barcelona no van ser bufar i fer ampolles; precisa, però, que va trobar un còmplice molt necessari en el conseller de Política Territorial de l’època, Felip Puig, que va comprar «la moto». La demanda prèvia que feia Ryanair per començar a operar a Girona consistia en obtenir suport institucional; l’opció que va treballar el Govern des de bon principi passava per aportar finançament al projecte en concepte de publicitat institucional.
Trucada des de Londres
Amb el «sí» inicial (amb tots els peròs que s’hi volguessin posar) del màxim representant de la Generalitat a Girona, Ryanair, «que no està per romanços», en paraules de Llorens, va tornar a l’atac: tot just dos dies després de la trobada a Girona, Wilson, ara responsables de Recursos Humans de la línia aèria, va trucar des de Londres:
-«Dilluns que ve anunciarem sis vols diaris», va etzibar.
-«Estan bojos», va pensar, no pas dir, un prudent Llorens, que es va mantenir, a pesar de tot, a les escoltes.
-«Si tu pots convocar la premsa, anirem a totes».
Fi de la conversa, hora de processar la informació, moment de la veritat: després de «donar-hi voltes», Carles Llorens pren una determinació: «convocaré la premsa». I en menys d’una setmana, els primers dies del novembre de l’any 2002, els irlandesos anunciaven un vol regular a l’aeroport secundari de Frankfurt-Hahn, a Alemanya, un a Londres previst per al 6 de febrer de 2003 i un altre a Milà que s’estrenaria el dia 20 d’aquell mateix mes. Els preus dels trajectes no superaven en cap dels casos els 39,99 euros. Tal dit, tal fet. La «invasió» cèltica que conqueriria l’espai aeri de Girona, primer, i el d’Espanya i bona part d’Europa, després, començava. La presa de l’aeroport de Vilobí era a tocar dels dits.
Implacables
Passats 15 anys de l’aterratge de Ryanair a Girona, Carles Llorens, en un exercici retrospectiu, atribueix a la gosadia del «clan» irlandès que controla els vols comercials al continent l’entrada de Girona a «la història de l’aviació». Amb Ryanair, argumenta, «vam superar el provincianisme que ens obsedia amb volar a Madrid» i «ens vam connectar a Europa». Pels dirigents de la companyia expressa «respecte», fins i tot certa admiració per la capacitat de persuassió i, sobretot, de «comunicació». Ara bé, matisa, «no perdem de vista que són els negociadors més durs que hi ha». Durs i efectius: fa més d’una dècada van posar els peus a Girona per, en temps rècord, tornar a Irlanda amb un tracte que encara és viu.
