Allò que tenen de bo les estadístiques és que les pots modelar, llegir i interpretar de mil formes possibles. I això és el que passa amb el medaller olímpic a l'hora d'assenyalar els països triomfadors. O realment caldria analitzar la classificació per finalistes? -del primer al vuitè en cada competición- i no per medallistes?.

El triomf absolut dels Estats Units és incontestable: ha guanyat més ors que ningú (la taula que marca el liderat) i ha arrabassat la supremacia a la Xina. També ha guanyat el total de medalles, comptant or, plata i bronze.

Però sempre se'ls podria retreure que, amb la quantitat d'habitants que tenen, és una situació normal. Per això, una altra de les estadístiques que cada vegada té més interès és la de les "medalles per càpita". És a dir, la divisió entre la població del país i el nombre de metalls obtinguts. Per allò de poder treure el resultat de "una medalla per cada ics habitants".

Aquí, els països es capgiren. El guanyador d'aquesta llista és l'illa de Granada. Un petit país de poc més de 110.000 habitants (si fa no fa, unes miques més que Girona) ha obtingut una medalla, i a més, d'or: el quatrecentista Kirani James.

Però aquesta classificació també té els seus peròs a l'hora d'analitzar la salut esportiva de les nacions. Realment el més valuós és una única medalla aïllada o que ho faci un país més poblat que aconsegueix més metalls?. Perquè llavors ens trobem amb el segon classificat, Jamaica, que amb les seves dotze medalles, surt a una per cada 225.000 habitants. Usain Bolt i els seus amics han aconseguit omplir de satisfaccions als seus ciutadans.

Però també hi hauria llocs per a una altra interpretació. No és molt significatiu que Jamaica hagi aconseguit totes les seves medalles en atletisme, i pràcticament tot en una especialitat tan específica com la velocitat?. Totes les han aconseguit entre els 100, 200, 110 tanques i relleu curt. Tan sols queda fora un bronze en el relleu llarg femení. Velocitat pura d'ells i elles.

Potser per això, hauriem d'aturar-no en el bagatge de la quarta classificada, Nova Zelanda. Un país que, com Austràlia, té en l'esport una autèntica forma de viure. I els seus 13 metalls (setzens en la classificació d'ors, i dissetens en la classificació total de premis). Que aconsegueix un guardó per cada 341.000 habitants. Però amb un mèrit afegit: la seva riquesa. Medalles en set esports i molt diferents totes elles: atletisme, ciclisme BMX, piragüisme, ciclisme en pista, hípica, rem i vela.

La classificació de "medalles per càpita" envia als grans països força lluny: Estats Units està en el lloc 49, just per sota ... d'Espanya. Algú s'ho pot prendre com un consol: proporcionalment, l'esport espanyol és com la primera potència mundial.

No així Gran Bretanya, que acaba tercera en el medaller absolut i es mou molt bé en la mitjana: en el lloc 23.

El país amb medalles que queda en última posició és Índia. Surt a una medalla cada 206 milions d'habitants.

Set països han inscrit per primera vegada el seu nom en el medaller dels Jocs: Montenegro, Gabon, Botswana, Xipre, Granada, Bahrain i Guatemala. En queden molts encara per aconseguir-ho, que en la seva majoria hauran d'apel·lar a alguna actuació individual, com la de Kirani James. De tots ells, el que més vegades ho ha intentat sense èxit és Bolívia. Potser a Rio de Janeiro, amb l'arribada del rugbi a 7, sigui la gran oportunitat de Fiji, Samoa i Tonga.