A La Catedral va ressuscitar Lionel Messi i el Barça, amb l'empat, va ajornar la celebració del títol de Lliga. Al Vicente Calderón, el Madrid, amb el seu triomf, va aconseguir prorrogar una mica més la conquesta del títol per a l'equip barceloní i amb l'Atlètic- nascut com a Athletic ara fa 110 anys- va renunciar a jugar a futbol. A les ribes del Nervión hi va haver futbol amb passió i, sobretot, la fulgurant aparició de Messi, molt diferent al de fa uns dies a Munic. A les ribes del Manzanares hi va haver tedi, mostra de futbol sense valor. Una decepció més dels matalassers que ja sumen catorze anys sense derrotar el seu gran rival. La jornada va tenir com a conseqüència benèfica que els barcelonistes han començat a creure en la miraculosa eliminació del Bayern gràcies a la influència benefactora de Messi. Els madridistes, que després de la derrota de Dortmund han vist més fàcil la seva arribada a la final perquè necessiten ?menys gols, van prendre aire guanyant amb un equip ple de suplents un adversari que presumia que li posaria les coses molt i molt difícils.

A Bilbao es va viure el miracle Messi. Va sortir en la segona meitat i en dues jugades va marcar un gol i va facilitar el segon, la diana va ser de pura artesania, es va deslliurar de quatre adversaris i va batre el porter basc, que l'hauria d'haver aplaudit perquè no sempre es pot estar en primera fila presenciant un espectacle d'aquestes característiques. Vilanova, segurament, donarà per bona la seva decisió de seguir deixant a la banqueta Villa perquè Alexis deambuli, com un pollastre sense cap que diria Toshack, i que aquesta vegada només va ser mitja nul·litat perquè va aprofitar la cessió de Messi per marcar.

El Madrid, amb l'equip suplent. Mourinho va enganyar tots els malpensants que vam creure que la seva perversitat el portaria a alinear a Casillas, en partit que amb tantes baixes es podia pensar que podia perdre i, amb això, tenir més coartada la seva figura per seguir despreciant-lo. Va sortir Diego, que va mantenir el seu nefast historial davant Falcao qui li va endossar quatre gols a Porto, quan jugava en el Vila-real i li va tornar a amargar la nit a El Madrigal. Aquesta vegada només va tenir l'ocasió de batre'l una sola vegada. Era l'últim caliu de la foguera del "cholisme" que ja és més aviat cendres que flames en la vigília de la final de Copa.