ificultats per atacar. Julio Velázquez va plantejar un partit pensant en l'aspecte defensiu. Va col·locar el seu equip en replegament intensiu dins el seu propi camp; cinc defenses que no sortien de la seva posició, quatre jugadors al mig camp, on s'ajudaven molt per reduir espais, i Álvaro Giménez com a únic davanter per lluitar en solitari contra els tres centrals locals. Tot i que Pablo Machín va situar dos davanters d'inici, la dificultat per poder atacar un sistema preparat i organitzat només per defensar era màxima. Li calia al Girona moure la pilota amb més velocitat, realitzar canvis d'orientació i intentar buscar passades per dintre per tal que pogués rebre Portu i enllaçar o bé buscar Longo i Sandaza per jugar d'esquena i aconseguir accions contra la porteria de Dmitrovic. Una alternativa per poder treure de zona els mig centres defensius, que ahir eren Tropi i Toribio, passava per aconseguir que algun central sortís en conducció buscant superioritat numèrica al mig camp. D'aquesta forma obligava un dels mitjos de l'Alcorcón a sortir deixant espais on filtrar passades interiors. A les bandes, els costava molt a Mojica i Pablo Maffeo sorprendre; com que els visitants no sortien del darrere defensivament sempre s'ajudaven en accions de dos contra un.
La forma per combatre a l'equip madrileny presentava més dificultats; els visitants buscaven l'error del Girona per sortir al contraatac; per tant, no es podien cometre errades en defensa, calia ser molt precís en les passades i pressionar molt bé un cop es perdia la pilota. El que van fer molt bé els jugadors locals va ser estar molt a prop de l'adversari, que disposava de la pilota, pressionant-lo per tal que no pogués organitzar-se ofensivament i evitar així accions de risc. Ahir tampoc va acabar de funcionar el recurs de l'estratègia. El Girona té un ampli repertori de jugades a partir de pilota aturada, el problema és que els moviments per tal de poder crear ocasions es feien correctament però va faltar encert en la rematada final. Eloi Amagat va disposar de la més clara en el primer temps.
Ambició per buscar la victòria
Va quedar molt clara la intenció de Pablo Machín en el descans: l'entrada de Borja García per Eloi Amagat demostrava l'ambició que tenia el Girona per posar encara un equip més ofensiu dins el terreny de joc. Pere Pons es quedava per aguantar al centre, se situaven dos jugadors entre línies buscant mobilitat i continuaven els dos davanters. Amb aquesta disposició qui tenia més dificultats a l'hora de defensar era l'Alcorcón. A la represa va augmentar el ritme, l'equip va ser més intens i vertical, Portu va aparèixer molt més i, entrant des del darrere, disposava de les ocasions més clares. Com que l'adversari anava desgastant-se físicament, es va poder aconseguir més amplitud a les dues bandes i tant Mojica com Pablo Maffeo s'incorporaven constantment, la pilota anava més ràpida, les ajudes en defensa per part dels madrilenys ja no eren efectives i les ocasions començaven a arribar. Per acabar d'exprimir tots els recursos, l'entrenador local va refrescar les bandes amb la idea de poder atacar amb més claredat ja que els dos carrilers ja havien realitzat un gran desgast.
El punt pot ser bo
A curt termini aquest empat pot deixar un regust negatiu, sobretot perquè si ahir el Girona hagués aconseguit els tres punts hauria estat quasi definitiu. De totes formes, les sensacions que va mostrar l'equip van ser molt bones, va intentar guanyar fins al final, es van crear ocasions per aconseguir la victòria, els jugadors van anar de menys a més i ho van donar tot. Queden tres partits i segurament amb una victòria l'equip estarà a Primera divisió, ja que tots els equips tenen moltes dificultats per aconseguir guanyar en aquest tram final del campionat.
