Struelens: «Sempre he estat com el diable de Tasmània, tant per bé com per mal»

El diable de Tasmània es va popularitzar a la dècada dels noranta arran de Taz, un personatge de dibuixos animats protagonista d’una sèrie, pel·lícules i uns quants videojocs. D’un tarannà salvatge i emotiu alhora, els tocs de genialitat, i el bon humor que desprenia en cada aparició a la pantalla el van convertir en un fenomen de l’època. Un pinxo rebel, però amb bon cor. Un dels grans seguidors de Taz era i és l’expivot Eric Struelens (Brussel·les, 1969) que va defensar la samarreta del Casademont Girona dues temporades i mitja (2002-05). Tant n’era seguidor que fins i tot se’l va tatuar a la cama esquerra, en una època on els tatuatges no estaven tan escampats a la societat com ara. «Quan jugava m’identificava molt amb el personatge. Puc tenir el meu millor amic en contra a la pista i sortir motivadíssim com si no el conegués de res». 

Intimidador i de caràcter fort tant a dins com a fora de la pista, Struelens va aterrar Fontajau procedent del Reial Madrid el 2002 com un dels fitxatges estrella d’un Casademont en una etapa molt moguda a les banquetes. De fet, les dues temporades prou notables que va fer Struelens a Girona van estar marcades per les tibantors amb els entrenadors que va tenir. Trifon Poch, Juan Llaneza i, sobretot, Edu Torres, amb qui la cosa va acabar com el rosari de l’Aurora. «Resulta que acabava de fitxar un jugador que no em va dir qui era (Jordi Trias) i em va demanar que digués a la premsa que no jugaria un partit a Lleida per una lesió a l’ull. Jo havia de mentir a la premsa? No tenia cap mena de lesió. Au va, home! Era el primer cop a la meva carrera que un entrenador em deixava fora d’un partit i a sobre havia de dir una mentida quan la responsabilitat era seva». La cosa va acabar amb Torres fet una fera i una situació irreconduïble. Tant, que Struelens no va tenir cap mania a demanar la baixa. «Francesc Perarnau, el director general, ho va entendre perfectament. Me’n vaig anar a Grècia al Panellinios i tot va anar bé». Abans de Torres, en el primer curs a Girona, Struelens va ser acusat per Trifon Poch de provocar la seva destitució. «No és veritat. No vaig parlar amb la direcció ni amb ningú. No va ser responsabilitat meva, només faltaria. Si no m’hagués agradat, ho hauria dit, com amb Torres, i me n’hauria anat».

D’allò gairebé ja en fa dues dècades. Ara, amb cinquanta-dos anys treballa com a cap de la botiga de la cadena belga de roba especialitzada en bàsquet Bouncewear s’ho mira amb perspectiva i nostàlgia. «Venia del Madrid i és veritat que el meu fitxatge va generar molta expectació». Els números a Fontajau no van ser dolents. Tretze punts de mitjana la primera temporada i un total de deu en total. «Mai vaig ser un jugador de fer vint-i-cinc punts per partit. Per això hi havia els americans. Sí que podia tenir partits molt bons com un contra el Madrid en què vaig fer vint punts o més de vint contra el Canarias un cop, però jo destacava més per la defensa i el rebot. Sempre em vaig moure entre els deu i quinze punts de mitjana arreu». A Girona va ser-hi feliç i, de fet, la seva filla encara manté contacte amb les amigues que va fer al Montessori. «Al vestidor em feia amb tothom. No tenia cap problema amb ningú. Anava molt sovint amb Darren Phillip, John Thomas, Andy Panko. També amb Cyril Julien solíem anar a sopar junts. Amb Xavi Fernández érem veïns. Vivíem tots dos a la urbanització del Golf Girona, a Sant Julià de Ramis. Recordo el nom del carrer i tot. Carrer dels Cavalls».  

Del canvi de Madrid per Girona va ser gran per a un Struelens avesat a viure en grans ciutats com Brussel·les i París. Tot i això a Girona hi va estar «la mar de bé» entre passejada i passejada pel Barri Vell, escapades a Empuriabrava, excursions a Perpinyà i partides de Golf a Sant Julià. «A més a més, en aquella època hi havia vol directe de Girona a Brussel·les i sovint anava a casa a veure la família i els amics». Un cop retirat el 2008 a l’Excelsior Brussel·les, Struelens s’ha mantingut sempre lligat al bàsquet. Va fer d’assistent de la selecció belga sub23 i absoluta, de director esportiu del Kangaroos Willebroek, ha participat en diversos mitjans de comunicació i organitza campus als Estats Units. Un cop incorporat a Bouncewar i, després d’un temps treballant a la seu d’Amberes, li van oferir dirigir la botiga de València? «No m’ho vaig pensar. De vegades ve gent i em reconeix. Em fa gràcia». És bon cap? «Això ho han de dir els treballadors!», diu tot rient.