Dues dècades sense el Vilobí

Ferran Corominas, Òscar Serrano, Ángel Martínez, Albert Jorquera...La llista és llarga i la continuarien Àlex Fernández, Jordi Matamala, Dani Toribio, Eloi Amagat i uns quants més. A banda d’haver arribat i fet carrera al futbol professional, tots tenen en comú haver passat per un dels referents futbolístics de les comarques gironines ara fa uns anys: el Vilobí. Gràcies a la iniciativa de Josep Panella i una colla de joves més del poble, aquesta petita localitat de la Selva va passejar el seu nom per Tercera Divisió durant onze temporades (1990-01) i va ser el primer club de la demarcació a tenir un cadet i un juvenil a Divisió d’Honor. Avui fa vint anys, Panella va decidir tancar definitivament la paradeta i dissoldre els últims equips, dos juvenils i un cadet, que encara li quedaven el 2004 després que tres anys abans hagués retirat el primer equip i els altres vuit més de la base. El Vilobí es va acomiadar amb un triomf per 2-0 contra la Fundació Ferran Martorell i va formar amb un onze on hi era, entre altres Eloi Amagat, que més tard arribaria a Primera. 

«Va, muntem un club o què?» Així, va néixer el Vilobí Club de Futbol l’any 1975. Panella i els seus amics eren joves, emprenedors i tenien ganes de fer coses. Els agradava el futbol i van tirar per aquí. Però... Primer problema: la Federació. «Vam anar a preguntar com s’havia de fer per estructurar un club i ens van dir que els directius no podien ser jugadors». Fotuda, perquè ells volien jugar al club del seu poble. La solució va ser recórrer als dirigents de l’antiga organització Educación y Descanso perquè fessin de directiva i ells, poder aportar també des de la gespa. Paral·lelament, Panella i els seus van convèncer l’alcalde perquè comprés uns terrenys agrícoles per fer-hi el camp de futbol. «A nosaltres la propietària no ens els volia vendre de cap manera», recorda Panella. Abans de federar-se, aquella colla d’amics del poble es va anar endurint jugant cada diumenge contra equips de Tercera Regional a qui els tocava descansar aquella jornada. Érem un equip, però ens faltava ser un club». A partir del 1975 tot es va ordenar. L’equip es va federar i, quatre anys després, amb l’equip ja a Segona Regional, Panella va veure que havia de fer un pas al costat. «Patia molt jugant. Recordo un dia desastrós a Amer i un altre dia contra el Palafrugell, on el seu extrem dret va fer el que va voler. Al final li vaig dir a l’entrenador que em tragués. No servia. I mai més», detalla. Panella va passar de la gespa al despatx, amb un pas breu per la banqueta com a entrenador. 

Freguen la Segona B

A partir d’aquí, tot va anar com una seda. El club va anar pujant categories fins a plantar-se a Tercera el 1990. «Vam guanyar el Guíxols 3-0 i vam pujar. Recordo molt aquell dia perquè hi havia ple de gent al camp». L’equip rutllava i el club també. Van crear el Torneig de Vilobí amb el Betis com a clàssic i el Torneig juvenil on vindrien clubs del nivell d’Athletic Club, el Barça, l’Espanyol o el Madrid. El Vilobí fins i tot es va quedar a les portes de Segona B en una fase d’ascens el 1995 en què va pujar el Mallorca B. Tot i això, pogut ascendir igualment arran del descens administratiu del Palamós. «Ens van oferir la plaça a mitjans d’agost. Nosaltres teníem l’equip fet per Tercera i vam renunciar-hi. S’havia d’estar preparat». Al final, el Vilobí va continuar a Tercera i el lloc a Segona B va ser pel Gavà. 

Adéu al primer equip el 2001

Els anys passaven i el Vilobí s’anava mantenint a Tercera alhora que potenciava un futbol base que era l’autèntic referent a Girona i un dels millors de Catalunya. «El Barça i l’Espanyol s’enduien el que volien, però després ja veníem nosaltres i ens quedàvem grandíssims jugadors». A principis dels 2000, tanmateix, com si fos un visionari, Panella va veure que li grinyolava alguna cosa. «Tothom de cop i volta va començar a ser ric. Es comprava a crèdit i fins i tot les rates comptaven bitllets. El tema immobiliari pujava a dojo i no era normal. Em vaig enflairar que tot faria un pet al cap de poc». Així va ser. En una assemblea de socis, va anunciar que dissolia el primer equip i es quedava només amb dos juvenils i un cadet. Tres anys més tard i després de veure passar Leo Messi tres vegades pel Municipal, Panella va tancar definitivament la paradeta. Això sí, primer es va entendre amb Jordi Roche per cedir al Girona les places dels juvenils i cadet. A més a més va decidir donar tot el patrimoni del club (parcel·les, instal·lacions, cotxes) a l’Ajuntament de Vilobí i també els drets federatius de tots els jugadors. Tot plegat es va enfilar fins caps als 600.000 euros. «Els van gastar malament. Encara ara em trobo gent que em diu ‘vés-los donant els cèntims’». 

En aquest sentit, Panella admet que se’n penedeix d’haver-ho cedit tot al consistori i també d’haver retirat el primer equip de la competició el 2001. Sobretot pel moment. «L’equip acabava de baixar a Primera Catalana i va semblar que ho fes per això. No era així. Ho tenia decidit de feia temps. Per això no vam reforçar l’equip al gener, perquè no tenia sentit gastar-se cèntims a pintar un edifici que s’havia d’enderrocar». Aquí es va acabar la vida futbolística de Panella que es va centrar en l’activitat empresarial de l’empresa Sant Dalmai, on ha treballat des de fa més de cinquanta anys i de la qual n’és propietari sense funcions executives en fa vuit. «Ni estic jubilat, ni em jubilaré mai. Això ho farà la vida i la salut», etziba. Mirant enrere, Panella assegura haver «gaudit més» que no pas patit amb el Vilobí. «Al final era de mal compaginar futbol i empresa i hauria acabat patint. Si es vol fer tot, s’acaba no fent res», diu l’expresident que confessa que de tant en tant va a veure el Barça i el Girona i també que algun cop s’ha «adormit» veient algun partit de futbol.