"Seria saludable que algú recuperés el suquet"

La Universitat Autònoma de Barcelona el nomenarà doctor honoris causa. Tem que ara li comencin a ploure els homenatges?

És un reconeixement que no me l'esperava. Gairebé un any abans m'havien dit que feien els tràmits, i me'n vaig assabentar precisament quan estava en antena, a Catalunya Ràdio. Estàvem comentant una altra cosa sobre això dels doctorats, jo estava dient que un doctorat honoris causa el mereixeria qualsevol ciutadà, fes la feina que fes. I aleshores va trucar el rector de la UAB, que estava al cotxe sentint això i va voler comunicar-me que el dia anterior s'havia signat l'acta.

Li ho va comunicar en directe?

Sí, va trucar a la ràdio per dir que ja estava fet el tràmit. Va ser una sorpresa fantàstica i una de les majors satisfaccions que m'han donat.

Per què creu que l'ha escollit la Universitat precisament a vostè?

Això m'ho explicaran el dia de la investidura (riu).

Ja sap quin dia serà?

L'última notícia que tinc d'ells és que pot ser a partir de la última setmana d'octubre. O si no, caurà al novembre. Encara no ho tenen fixat, però en tot cas mai serà abans. També és un temps que necessito jo, perquè tinc moltes coses a les mans i he de preparar-ho bé.

Els estudiants de Comunicació Audiovisual d'aquella universitat tenen molt per aprendre de vostè?

No, jo no crec que ningú pugui aprendre res de mi. La universitat és un centre perquè convergeixin tota classe d'activitats que, tant en la teoria del coneixement com en la pràctica, puguin ser útils per la seva tasca. Si em dónen aquesta distinció és perquè creuen que puc ser útil. I és que al final de la història, el que penses quan fas una cosa, és que vols que sigui útil. I jo crec que la narrativa que proposo en el cinema és un trencament amb la clàssica i instucional narrativa per adolescents. Ara hi ha una sensibilitat diferent, en les noves generacions, que practiquen una comunicació més transversal a través dels nous mitjans. Hi ha més informació.

Se sent més proper a les generacions actuals que a la seva?

Sí. Els que ens movem en aquests terrenys de canvis radicals, sempre vam tenir una audiència molt lligada estrictament a la gent interessada. Però des del punt de vista de l'acceptació del cinema, ha estat els últims anys quan l'he tingut. La pel·lícula del Bach està tenint últimamentèxit, tant als EUA com aquí, i a Barcelona aguanta des de Nadal. I això és una novetat: coincideix el doctorat amb l'entrada en el cinema comercial amb les portes obertes. I em sento molt bé.

De qui és responsabilitat que una pel·lícula d'autor funcioni també a nivell comercial?

Ara, el 15 d'agost, s'estrena una pel·lícula que fa 35 anys que vaig fer. I s'estrena ara, amb molta premsa que et ve a veure i tal. Però jo sóc un cineasta, i el fet que m'hagin reconegut en museus d'art contemporani és perquè els interessa el llenguatge, i això és molt important. Jo dic que tinc dos peus als museus d'art i dos més al cinema, que no l'he volgut deixar mai.

Cadascuna d'aquestes vessants li serveix per expressar una cosa diferent?

Jo m'expresso només d'una manera, que és el cinema, i només canvia el lloc d'exhibició. Crec només en el llenguatge, els arguments són petites excuses.

A més del cinema, vostè també s'ha dedicat a la política. Té quelcom a veure una cosa amb l'altra?

Està absolutament lligadíssim. Jo no he separat mai la meva activitat professional com a cineasta de l'activitat política. No he militat a cap partit, però he estat a tots els fregats. Ara estic presidint la Fundación Alternativas, de Madrid. I ha fet un estudi global dels problemes més importants del planeta. I abans he sigut diputat i senador, he tingut una experiència directa en assamblees, reunions...

Amb la situació actual, les alternatives són més necessàries que mai?

Per suposat. Tot ha envellit molt. El nostre sistema democràtic és fantàstic, però està patint un deteriorament. En canvi, els valors democràtics segueixen vigents. Jo crec que la pròpia realitat social va més de pressa que els partits polítics, que estan envellits. Són un instrument imprescindible per a l'Estat de dret, però en aquests moments no estan a l'alçada. Haurien de ser més fluids, més permeables, menys endogàmics, amb menys burocràcia. I això produeix un rebuig de la societat. Jo crec que els canvis forts vindran de la pressió de la societat.

Això és molta confiança en la societat.

Sí, però penso que una persona sensata s'ha de plantejar què està passant. Tu pertanys al món sencer, i la pressió ètica perquè les institucions canviïn ha de venir de la societat. Hi ha problemes que s'han d'afrontar des del punt de vista ètic de la solidaritat.

Li han demanat en infinites ocasions que escrigui les seves memòries. Ja s'hi ha posat?

No, no m'hi he posat encara perquè em costa molt. M'ho han demanat moltes vegades, però ara estic molt enfrascat en el cinema. Després del Bach, he fet una cosa de 20 minuts per Granada, la casa de Lorca. I ara estic preparant, amb calma, un projecte d'un llargmetratge per l'hivern que ve. I això, amb les memòries, és incompatible. Potser al final les acabaré fent, però de moment no.

Vostè representa, una mica, la memòria història de la Costa Brava.

Sí, això sí (riu).

Pensa que ara mateix seria possible organitzar el seu "suquet"?

Hauria de ser possible, el que passa és que ningú ho intenta. Jo ja ho he fet. Va funcionar molt bé, i justament el vaig acabar quan funcionava bé. És millor acabar-ho bé que deixar-ho caure. Però aquí ningú intenta recuperar-ho, i estic segur que sortiria.

Qui podria ser el seu successor?

No ho sé. Això va sortir d'una iniciativa absolutament privada meva, en un moment en què no hi havia mitjans de comunicació ni res. Primer ho feia a la casa de Llofriu, amb les persones que més ens movíem durant els anys del franquisme, que ens vèiem en la clandestinitat. I vam ocupar el territori a fora i vam fer el suquet. I va venir el Pitu a cuinar-lo. A partir d'aquí, va anar creixent fins a reunir 200 i escaig persones. Aleshores va morir el Pitu i al cap de dos o tres anys vaig plegar. I ara jo crec que hauria d'intentar-ho algú, perquè la tendència és molt gregària. La gent es reuneix només amb els seus: els de la feina, el treball, la família o els amics. En canvi, la idea del suquet era tot al contrari. Per caràcter, sempre he volut fer el paper d'intermediari. Hi ha gent que només em recorda pel suquet. I això està molt bé.

Potser farien falta més caràcters mediadors, per fer-lo ara?

Sí. I et diré una cosa: es passa molt millor, és molt més divertit convidar a taula gent diversa, que tinguin projectes diferents però que estiguin disposats a passar-s'ho bé. Aleshores és més divertit, perquè aquí es trobaven gent que habitualment no es trobaven mai. Era fantàtic, es barrejava tothom, no hi havia un lloc preestablert i tothom buscava qui l'interessava més.

Molta gent enyora aquesta època de la Costa Brava. Vostè també?

Sí, ara tot està tancat. Tothom té reixes a casa, sobretot els que venim de fora. I tothom va amb els seus amics, amb la colla. Però has de renovar, fer un mestissatge. A les assemblees, i jo vaig participar en moltes en la clandestinitat, hi havia de tot. I això és molt més apassionat, fins i tot en el trobar-te cara a cara amb gent. Constantment reps descàrregues. Viure d'aquesta manera és molt més enriquidor. La immigració, per exemple, sempre l'he rebut amb naturalitat, com una cosa bona. Tu has de tenir el llistó col·locat, i a partir d'aquí has de transitar per tot arreu però mostrar-te segur que, per fer anar les coses, et necessites a tu.

Ara que ja no organitza el suquet, continua veient la mateixa gent?

El veure's depèn d'un mateix. Per exemple, jo estic a la Fundació amb alguns dels que havien vingut. Amb altres et vas veient de tant en tant, perquè cadascú té la seva feina. Però quan ens trobem hi ha una fluïdesa. Si ara es tornés a fer el suquet, hi hauria cares noves, però dintre de la idea de la barreja. Però jo ja l'he fet, i algú hauria d'intentar fer-lo ara, seria molt saludable. Ara, amb els mitjans de comunicació, seria molt més immediat. A nosaltres ens va enganxar el 76-77, en què pràcticament no hi havia mitjans. Els periodistes venien abans, però a l'hora del sopar els fèiem fora, perquè la gent estigués més còmoda i no sortissin titulars escandalosos.

Se sent orgullós de la contribució que ha fet el suquet al transcurs de la vida política?

Sí. Compartir un sopar privat, sense cap partit a darrera ni res, va tenir molta acceptació perquè la gent vivia amb la sensació de passar pàgina. Això va agafar una volada, i em trobava molta gent. Va estar molt bé: hi ha records fantàstics. El suquet demana que et desprenguis dels amics més immediats. Perquè veure's sempre els mateixos, els de la mateixa ceba, està bé, però arriba un moment que cansa. A les tribus, no hi ha tensió.

No es va trobar en algun moment, com a amfitrió, pensant "terra, empassa'm!"?

No. M'he trobat amb molts moments difícils, però en aquell moment ja reacciones. Sense risc no es pot viure. Si no, ho redueixes tot a mirar-te el melic o el de la teva parella. La gent té nostàlgia de la Costa Brava, però ha patit uns canvis estructurals que també són positius, perquè es socialitzen coses. Tot i això, es manté una distància entre la gent que ve de fora i la que és d'aquí. A la Costa Brava, per molt bé que t'ho passis, no pots evitar viure com fas sempre: amb el planeta al cap. Fa 40 anys, només vivies pensant en Catalunya i les seves llibertats. Ara, és molt difícil viure sense tenir en compte el que passa a Darfur o els transgènics. L'opulència dels països grans té conseqüències directes sobre els més pobres. I en aquest sentit, la immigració és fantàstica, perquè trenca l'endogàmia i posa en evidència que has de compartir i acceptar-ho. La història de la humanitat són els moviments migratoris.