Ismael Serrano · Cantautor

«Hi ha una nova sensibilitat política per part d'una majoria social indignada»

Ismael Serrano (Madrid, 1974) presentarà al Gastromusical de l'Escala el seu últim disc, «La Llamada», que suposa un retorn als escenaris en un format més íntim i personal. En el seu novè disc d'estudi, Serrano ofereix cançons amb aires populars i explora nous ritmes musicals com la bachata o el reggeaton, sense oblidar, com sempre, la reivindicació de la lluita social, en aquest cas des d'un punt de vista optimista.

14.07.2015 | 16:49
«Hi ha una nova sensibilitat política per part d'una majoria social indignada»

Ismael Serrano i el cuiner Dani García seran els encarregats d'inaugurar, dimecres 22 de juliol, la novena edició del Gastromusical, que com cada estiu organitza El Molí de l'Escala. El gastrònom dirigeix actualment el Restaurante Dani García, a Marbella, guardonat amb dues estrelles Michelin.

Amb el cuiner Dani García són amics des de fa temps. Estan preparant l'actuació a quatre mans, o improvisaran sobre la marxa?

Crec que improvisarem tots dos allò, tot i que no sé si estaré a l'alçada [riu]. Efectivament, a en Dani el conec des de fa temps, des que estava a El Tragabuches, a Ronda. He tingut la sort de comptar amb la seva amistat i conèixer la seva cuina, i he prologat un llibre de receptes que ha fet ell, perquè té receptes inspirades en algunes de les meves cançons... Per exemple, té unes postre que estan inspirat en la cançó Allí, i són unes postres que evoca la infància, «allí donde quiero volver». Sempre m'he sentit honorat i fins i tot una mica aclaparat, perquè és un cuiner de primer nivell, tot un artista. Ell, a més, m'ha fet descobrir aquesta cuina creativa, amb arrels i d'avantguarda. Jo era -i segueixo essent- un absolut profà en aquesta matèria, però ell m'ha acostat una mica a aquest art.

Tenen punts en comú, la seva música i la cuina de García?

Sí, segurament sí. El que fa el cantautor és, sobretot, renovar el folklore tradicional, actualitzar-lo i donar-li una mirada pròpia, un vol poètic. I crec que això té a veure amb el tipus de cuina que fa en Dani: des de l'arrel, donar una dimensió gairebé poètica al plat i crear un univers propi.

En el seu nou disc, «La Llamada», torna a reivindicar la lluita social i la rebel·lia. Victòries com les de Manuela Carmena a Madrid i Ada Colau a Barcelona fan pensar que tot és possible?

Sí, totalment. Hi ha una nova exigència, una nova sensibilitat política per part d'una majoria social que està indignada i cansada, i que vol alternatives a les polítiques que s'han dut a terme fins ara.

Els cantautors segueixen i seguiran essent necessaris?

Sí, però sempre que siguem capaços de continuar emocionant. El cantautor canta allò que l'emociona, des del propi univers fins més enllà de l'horitzó, les lluites i trinxeres alienes... és una mirada crítica i exigent que no es perd, al contrari, s'exacerba encara més quan assumeixen responsabilitats de govern aquella gent que consideren dels seus.

El fet que en el seu disc hagi introduït nous ritmes com la bachata o el reggeaton és un reflex de la societat cada cop més plural en què vivim?

Bé, era una decisió més personal, no tan transcendent. Em divertia compondre des del ritme, cosa que no faig normalment. Habitualment componc des de l'harmonia, la melodia, però en aquest cas vaig compondre des del ritme, i per fer-ho em vaig dirigir a la nació musical que sento més com a pròpia, que és Llatinoamèrica. Això va amb aquest esforç del cantautor de renovar el folklore. El folklore s'està globalitzant, i sentim com a propi el folklore que s'ha originat a altres terres. Aquest disc també va en aquesta direcció: renovar una mica la mirada respecte als ritmes tradicionals. Jo no faig un exercici d'estil pur i dur, sinó que el porto al meu terreny.

Com sobreviuen en els cantautors en l'era de les radiofórmules i els discjòqueis?

Com es pot. L'ofici de músic no escapa de la precarietat a la qual es veuen sotmesos molts altres oficis. La vigència és quelcom fràgil, la permanència també ho és, i un fa el que pot i com pot.

És fàcil connectar amb el públic més jove, o el públic dels cantautors és només el de certa edat?

Jo crec que la joventut va més enllà de l'edat. No sempre l'actual és el més modern, sinó que sempre hi haurà gent amb vint anys que seran «vintegeran», i d'altres que seran bastant més «vells» que algú de més edat. Jo sento que m'he rejovenit a mesura que he anat creixent, perquè he perdut prejudicis. Deia Elliot Murphy que per ser jove de vell has hagut de ser vell de jove... poser és el meu cas.

Suposo que tenir una filla també rejoveneix força.

Totalment. Renova la teva mirada i et porta alegria, no hi ha res més inspirador.

Per acabar: què suposa la mort de Javier Krahe?

És quelcom terrible, perquè Krahe era, per començar, un cantant meravellós. Era el cantautor més autèntic, més coherent, més genuí... inigualable. Ningú ho feia igual que ell. A més, tinc entès que era obsessiu a l'hora de compondre. Cuidava molt la paraula i el respecte pel seu significat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema