Cantava Chuck Berry a la Ruta 66 i convertia una carretera en un mite del rock. Una carretera com a símbol de llibertat, d'independència, de joventut. La Ruta 66, la carretera del la generació del rock i també de la beat generation literària de John Steinbeck. De Chicago a Santa Mònica, a Los Angeles. Coast to coast, que diuen els americans. La Mare de les Carreteres. Sempre modestos, aquests americans
La mística del carrer principal dels Estats Units ja va quedar immortalitzada en pel·lícules com Easy Rider, amb l'aventura motoritzada de Peter Fonda i Jack Nicholson travessant el país i amb una banda sonora que reflectia perfectament aquella època daurada, amb la icònica Born To Be Wild de Stepenwolf com a senyera.
A la Ruta 66 l'ha cantada molta gent. La composició del jazzman Bobby Troup és una de les més versionades de la història. Berry la va convertir en un himne adolescent i en un emblema característic de la música rock. La lletra de la cançó recorre perfectament els 3.940 quilòmetres de la ruta a través de 8 estats: «Well it winds to Chicago to L.A.». El camí ens permet de veure el diferent i canviant paisatge americà: de les grans contruccions i gratacels, passant pels petits pobles (Amboy, al desert de Mojave, té quatre habitants i inclou una benzinera, un motel i una botiga de souvernirs de la Ruta), fins a construccions de tipus colonial i llocs on l'espanyol i l'spanglish són més habituals que l'anglès. I, clar, els diferents tipus de societats que componen el mosaic americà, del cosmopolitisme capitalí fins a l'autarquia social i emocional de l'interior.
Als anys 30 del segle XX va ser la ruta de migració de milers de persones a la recerca d'una introbable prosperitat econòmica arran de la Gran Despressió: John Steinbeck ho va escriure de manera brillant al seu llibre El raïm de la ira, abans que es convertís en un mite contracultural de la revolta dels anys 60.
Cert és que ja no queda gaire recorregut del tram original inaugurat el 1926, voltat actualment per autopistes de còmode desplaçament, requerides per la societat moderna. Moltes poblacions van gairebé desapararèixer pel fet que la gent mai no hi arribava, però el mite de la Route 66 va alenar una nova vida gràcies al turisme i als visitants ocasionals, que volen viure una certa aventura als dinners, motels i avançant camions de 18 rodes, mentre a la ràdio sona el vell (i bell) tema dels Eagles Take It Easy («I'm standing in a corner in Winslow, Arizona»).
La nostàlgia funciona i encara avui hi ha nombroses pàgines a internet dedicades a aquesta carrera i fins hi tot una revista nascuda el 1993 i que publica quatre números per any. A banda, clar, de la revista barcelonina de música Ruta 66, la millor publicació musical a casa nostra. (Get Your Kicks on) Route 66.
