Raimon va sortir a l'escenari de Porta Ferrada, va saludar i tot seguit va sortir-ne corrent: «Ara torno», es va excusar. S'havia oblidat la llista de cançons, va explicar en tornar, gairebé sense alè. No era un detall menor: Raimon sol variar les cançons dels seus recitals en funció del dia i el seu estat d'ànim, ja que als 74 anys compta amb un extensíssim repertori. A Sant Feliu de Guíxols va oferir un intens repàs a una discografia que comença als anys 60 i arriba a l'actualitat.

Per començar, una peça molt adequada: A l'estiu quan són les nou, òptima per a un concert a l'aire lliure, lluny del seu circuit teatral habitual. Raimon va recordar la seva joventut a la seva terra, el País Valencià, amb cançons com Quan jo vaig néixerPunxa de Temps, i va evocar els temps foscos de la dictadura amb De nit, a casa, cançó escrita -va recordar- en un moment que estava vigent l'estat d'excepció. Amb He passejat per València sol, va presentar al públic la ciutat on va viure la seva joventut i els amics que hi va deixar, des del poeta Vicent Estellés fins a l'escultor Andreu Alfaro.

Raimon tampoc es va oblidar dels seus poetes de capçalera, Salvador Espriu i Ausiàs March, a qui ha musicat en nombroses ocasions. D'Espriu va tocar Petita cançó de la teva mort, que el poeta va dedicar a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i la conegudíssima Indesinenter, que es va endur nombrosos aplaudiments. D'Ausiàs March va tocar Així com cell qui es veu prop de la mort i Sí com lo taur se'n va fuit pel desert, molt abans d'oferir Veles e vents, que no arribaria fins als bisos.

Malgrat que pugui variar les cançons que interpreta a cada recital, en el fons la base del repertori és la mateixa, ja que el públic no li permetria que no cantés clàssics com He mirat aquesta terra, Jo vinc d'un silenci o, sobretot, Al vent, tot un himne que ha perviscut al llarg de diverses generacions. Aquestes són les cançons que van ocupar el tram final del concert, les que van aixecar més passions i les que van fer que la gent fins i tot acabés picant de peus. Potser es va trobar a faltar un altre dels seus himnes, Diguem no, però és perdonable: amb el canvi polític que ha viscut el País Valencià, Raimon s'ha mostrat públicament esperançat.