ecordo haver escrit, en aquest mateix espai, un article titulat: «Jo tinc un arbre». És veritat. Encara el tinc. No és meu, és de l'Ajuntament, però és un plàtan jove que s'enfila fins a un segon pis, arran de finestra i que es deixa veure com un veí, amb una guàrdia permanent, callada, amable, diria, de tan habitual com és, sobretot, un arbre sense secrets. Li conec la història, com es coneix la d'un que viu a la mateixa escala. M'ha ensenyat la seva pobresa silenciosa del pic de l'hivern, m'ha deixat esmaperdut al veure'l posar fulles en tres setmanes, milers de fulles amb què m'obsequia per defensar-me contra un sol impetuós. Està quiet, ferm i flexible alhora.

Només de veure'l ja conec tota la rosa dels vents. Les fulles indiquen la direcció i el nom: tramuntana, gregal... en aquests moments, jo diria que està en una seva fase geriàtrica, per poc temps. Perquè no es fa vell definitivament. Sap que el sol d'hivern és la calefacció dels pobres i ell es despulla per no fer ombra. I es tornarà silenciós durant tres mesos. Però no deixa d'estar present, fent guàrdia.

És curiós, ara, només li queden els fruits. Centenars de boles que pengen d'unes petites tiges toves. Si no ho entenc malament, aquestes boles, quan perdin la duresa, voleiaran arreu de la seva petita geografia, sembrant el territori. En aquests moments, el meu plàtan és tot fruit, és sement sobreabundant, és arronsar-se per saltar més amunt.

És un plàtan vulgar, el meu plàtan veí, però magnífic. M'alliçona, cada dia. Ell sol em diu que la seva vida és un servei silenciós, i ell sol m'explica que res que existeix i que no es fabrica sol; és un arbre de batalla amb una saba que no es veu. M'ha fet tornar a obrir el llibre de Teodicea que diu que l'home pot arribar al coneixement de l'existència de Déu amb arguments racionals.