í, fa uns dies que es multipliquen les xerrades i conferències sobre el tema de la mort, amb tota la complexitat de problemes i de matisos que li són naturalment propis perquè el que sosté la vida i el que sosté la mort no és només un animal: és una persona. Això ho capgira tot. I això li dona una transcendència universal.

No és la meva intenció, i menys amb un espai de vint línies, endinsar-me en aquesta complexitat. Només volia expressar algunes consideracions que ajudin a delimitar el problema. Hi ha un principi fonamental, clar com l'aigua clara de roca, que és el respecte absolut a la vida de la persona humana.

Ningú no té dret a negociar amb el preu d'una vida humana. Ni el preu de la seva pròpia vida. Embolcallar-la de saviesa mèdica pal·liativa, de tendresa humana, de respecte afectuós, de servei, és contribuir a valoritzar el preu de l'ésser humà. L'anàlisi del comportament col·lectiu durant el segle XX - es parla de més de cinquanta milions de morts - constitueix una vergonya col·lectiva humanament irreparable.

Aquest fet ha d'estar present en totes les decisions, a tots els nivells, que es prenguin per ajudar a dur a terme les cures pal·liatives dels malalts greus. No he anomenat l'Església catòlica fins aquí. Ni penso referir-m'hi. Una cosa és que el tema interessi l'Església, per la seva «passió per l'ésser humà», i l'altre que la vida només es pugui defensar per raons de fe.

Aquest tema no és només un tema religiós. Parlo de l'eutanàsia en l'aspecte humà, com a valor que no deixa d'interessar ningú , que pertany al gruix bàsic de la cultura de tots els temps. El dret a la vida porta en sí el valor del que és naturalment intocable, i que no es pot reduir a un sentimentalisme buit de pensament.

Pal·liar, pal·liar, tant com es pugui. Però també cal recordar el que diu Victor Frankl : «Viure és sofriment i sobreviure és trobar sentit al sofriment». Alleugir, sempre. Matar, mai.