Aquesta setmana, el feix de notícies dels diaris ha resultat més que estimulant. Gent arrauxada que juga amb míssils i maniobres navals en les aigües del Pacífic; la incansable notícia de sang a Damasc o rodalies; polítics que fan de la política un ring perpetu: ferir, anul·lar, desmuntar. També la premsa s'ha fet ressò del viatge a Egipte: un gran gest de valentia humana, de «coratge», en el sentit que li donen els francesos, i una voluntat indomable de repetir a la consciència de tots que la fe no pot fer sang. Mai! Que si la fa no és culpa de la fe.
Aquesta perspectiva s'havia d'explicar a la gent. A tota la gent. Aquesta és la veritable característica de la llibertat religiosa. «Perspectiva» vol dir, en la seva arrel llatina , reconeixement manifest, visió profunda d'una realitat, visió aprofundida d'una situació o d'una cosa. Per humanitzar les reaccions culturals, polítiques, econòmiques del nostre temps, ens manca «visió profunda», tenim una perspectiva pobra d'humanisme.
Les sensacions han vençut la raó. Sembla que sovint veiem com el jovent que torna de festa a la matinada, un pèl alegres, sense «perspectiva». La decisió del Papa de jugar-se el físic a Egipte obeeix a una visió de l'home alimentada per l'humanisme evangèlic i per un amor que exigeix viure en profunditat. La sotana blanca del Papa és una pàgina de catecisme en viu: ensenya, ensenya a fer, ensenya a construir, ensenya a estimar. Fa molts anys, el 1968 -la Revolució francesa de Nanterre- pretenia imposar un nou modus vivendi: «Prohibit prohibir»! Rebentar-ho tot, fent cabo i net de totes les filosofies i de totes les idees religioses. Així hem quedat: desarborats, amb el vaixell fent aigua, però encara capaç de ser reflotat per gestos com els de la sotana blanca, però realitzats per cadascú, a mida senzilla, humilment, convivint estimant, sense fressa, canviant les persones, amb gestos humils, però apassionats. Només una gran passió de servei podia portar el Papa a canviar el curs de Nil.
